Opinió

Tribuna

L’Estat sempre venç

“El procés de pau a Colòmbia converteix el títol de l’exposició en prova rotunda que l’Estat imposa al final el monopoli de la violència

A Bogotà s’acaba d’inaugurar un museu molt singular. Singular pel lloc escollit i per la mostra de l’exposició. L’edifici de la Fiscalia obria aquest juliol unes sales dedicades a exposar imatges i testimonis de la llarga història criminal i judicial del país, utilitzats en els judicis contra narcotraficants, paramilitars, guerrillers i corruptes. El conjunt de la mostra es titula El Estado siempre vence. Un títol que sona a tesi doctoral sobre teoria de l’Estat, però que a Colòmbia ressona amb notes de victòria en ple desplegament dels acords de pau amb les FARC i de negociacions a Quito amb la guerrilla ELN.

Les peces d’aquell museu conformen una representació forçosament parcial dels greus conflictes i dels crims i delictes registrats a Colòmbia els últims 25 anys, els de la història de la Fiscalia. S’hi poden veure fusells kalàixnikov usats per la guerrilla i els paramilitars, diferents tipus d’armes que es venen a Colòmbia, un laboratori de processament de cocaïna, l’ordinador que va permetre localitzar els comptes del Càrtel de Cali (1994), els ordinadors confiscats a les FARC (2008) i el seu manual electrònic de comptabilitat, radiotelèfons dels narcotraficants dels noranta, informes de les autòpsies de polítics assassinats, com Luis C. Galán, i dels seus assassins, Pablo Escobar i Gonzalo Rodríguez, arxius del Proceso 2000 (contra Ernesto Samper, president entre 1994 i 1998, acusat d’haver finançat la campanya amb fons del narcotràfic), etc.

Ara bé, més enllà de la mostra, el procés de pau a Colòmbia converteix el títol de l’exposició en prova rotunda que l’Estat imposa al final el monopoli de la violència. La Colòmbia en guerra dels darrers 53 anys era un estat modern frustrat. Ara, gràcies a la històrica iniciativa política del president Juan Manuel Santos, i malgrat les dificultats objectives i les que els adversaris afegeixen a la complexitat de la implementació d’una pau justa, el país avança cap a la reconstrucció de l’Estat i del país. Tanmateix, quan comença el darrer any del segon i últim mandat de Santos, l’ombra de l’uribisme i dels defensors del no en el referèndum per la pau no deixa d’inquietar davant les eleccions presidencials del 2018.

En el llarg procés de pau de Colòmbia, iniciat a Oslo el 2012 i laboriosament treballat durant quatre anys a l’Havana, un aspecte generalment obviat ha estat el rol crucial d’alguns mitjans de comunicació i dels seus professionals. En el nucli de l’operació hi ha, com no podia ser d’altra manera, conspicus representants de la família que millor ha simbolitzat en la història colombiana l’íntima interdependència entre política i periodisme. Em refereixo a la família Santos, la fundadora del gran diari nacional El Tiempo, i autèntica institució de la història colombiana des de la independència (María Antonia Santos, guerrillera al costat de Simón Bolívar, executada pels espanyols el 1819, és homenatjada com una de les heroïnes de la independència). Tot i que el 2012 la família va cedir les seves accions, el grup periodístic (ara propietat del multimilionari Sarmiento Angulo), junt amb el potent grup audiovisual Caracol TV (el seu president, Gonzalo Córdoba, és partner de golf del president Santos), han estat suports mediàtics essencials del procés de pau.

La pregunta a respondre pels historiadors és com Juan Manuel Santos, el qui fou ministre de Defensa d’Álvaro Uribe i que dirigí l’operació militar que va matar el 2011 el comandant en cap de les FARC Alfonso Cano, rectificà l’estratègia fins a la famosa encaixada a l’Havana amb el darrer cap de la guerrilla, Timochenko. En aquest periple polític del mandatari apareix la mà d’un altre Santos, el germà gran del president, Enrique Santos. Periodista i escriptor, exdirector d’El Tiempo (1999-2009), ha estat considerat sempre un home d’esquerres, fins i tot titllat de comunista, amb bones relacions amb dirigents de les FARC. El mateix president Santos confessa en el documental El silencio de los fusiles (2017) que confià al seu germà gran els primers temptejos d’aproximació entre el govern i la guerrilla. El periodista ho ha escrit al llibre Así empezó todo (2014).

A primers d’agost, mentre s’acabaven de desmantellar els 27 arsenals d’armes de les antigues FARC, el president Santos esgrimia amb orgull, entre altres recordatoris, la prova definitiva de l’eficiència de l’Estat: “S’ha acabat el conflicte armat a Colòmbia.” Amb una dada simbòlica: “L’hospital militar ja no té ferits en combat.” És la pau. Fruit de la negociació, de la veritat, de la reconciliació i de la reparació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a