Opinió

Tribuna

La veritat, primera baixa

“Davant del dubte entre què és autoritarisme i què és democràcia, mirem qui pregunta als ciutadans i qui no

Ha prohibit realment un jutge de Madrid l’acte de suport al referèndum sobre la base de la resolució del Tribunal Constitucional? El que ha prohibit és només l’acte en espai municipal o l’acte per ell mateix? És cert que el jutge en qüestió era un dels signants del manifest “Libres e iguales” i que acabava el comunicat d’adhesió amb un Viva España? Com li ha estat adjudicat aquest recurs, per sorteig o a dit? Pot un jutge en aquestes condicions jutjar un cas com aquest?

Temps enrere, per resoldre aquestes qüestions baixaves al quiosc. En el meu cas, comprava dos o tres diaris, entre els quals, sempre, El País. Alguna cosa ha canviat, però. Avui dia quan llegeixo l’editorial d’aquest diari hi trobo justificacions a la violència i contra la llibertat d’expressió. Al seu costat, en una suposada pàgina d’anàlisi, per explicar la Diada, hi circulen mots com Otegui, passamuntanyes, perversió, naïve i religió. Preguntes com les anteriors, doncs, es resolen ara a Twitter i comparant webs. A voltes trobes la font original. Sempre a la recerca d’algú amb capacitat per fer una interpretació acurada del fet en qüestió. Interpretació que quedarà automàticament submergida amb la de tants altres suposats experts i fosa enmig del guirigall i el soroll.

En aquestes circumstàncies uns s’agafen al seus mitjans de capçalera com si fossin un missal i es deixen arrossegar per l’agenda política marcada. L’incendi dels arxius de la Ciutat de la Justícia de València no són notícia. La crema d’una bandera espanyola, sí. Les amenaces contra Puigdemont o Anna Gabriel no són notícia. El suposat avís als Mossos per part de la CIA, sí. L’àmplia demanda als mitjans de comunicació internacionals per permetre un referèndum vinculant, no. I així. El truc consisteix a aprendre a no escoltar. Davant d’aquesta situació uns intenten mantenir el seny i el sentit crític enmig d’un mar d’insults. Una part de la societat, la més jove, es torna cínica i immune a cap idea de veritat. D’això n’hi diuen la crisi dels experts i dels mitjans de comunicació. Altres de cop i volta entenen el fenomen Trump.

En qualsevol cas, la majoria pren partit i es va alineant segons els seus valors, creences i sentiments. Així doncs, aquí van els meus. El que no és legal pot ser democràtic. Davant del dubte entre què és autoritarisme i què és democràcia, mirem qui pregunta als ciutadans i qui no. En absència de diàleg, el vot és la mesura. La responsabilitat d’arreglar un problema és sempre proporcional a la teva força. La llei no és justa, simplement és el procediment que ens hem dotat com a societat per resoldre disputes. La llei es pot canviar quan deixa de funcionar. Només faltaria. La involució institucional pot ser moltes coses, però també ho són els atacs a la llibertat d’expressió, de premsa i de reunió. I efectivament et poden colar un estat d’excepció per la porta del darrere, i contra això cal lluitar-hi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.