LA GALERIA
Drets torts
D’això va el món avui, de solidaritat, de solidaritats, i de drets humans fora del llibre dels Drets Humans
Quan jo era jove… i un pèl rebel, em va caure a les mans un llibret de poesia castellana que encara conservo. L’autor és Manuel Pacheco (1920-1998), que va arribar a ser acadèmic de la Real Academia de las Letras y las Artes de Extremadura. Us llegeixo un breu poema –ple de preguntes– d’aquell Poesía en la tierra (1970), titulat Hablemos de los Derechos Humanos.
“Bellos son los conceptos, / bonitas las palabras que en la dulce retórica del libro de teorías / hacen de los discursos / un planeta color de paraíso. / ¿Los Derechos Humanos? / Los derechos humanos andan tuertos. / Cada día se arranca una hoja del libro de la ley para todos. / ¿Se respeta en el mundo el derecho a ser hombre? / ¿Se respeta íntegramente el derecho del amor? / ¿Se respeta íntegramente el derecho de escribir, de pensar, de opinar? / ¿Se respeta íntegramente la libertad religiosa? / ¿Se respeta a los niños nacidos de la mujer que no está / santificada por el Santísimo matrimonio? / ¿Se respeta a los negros? / Los Derechos Humanos no caminan derechos, / utópicamente hablando los derechos humanos existen / en las páginas del libro de derechos humanos, / pero fuera del libro: / Los Derechos Humanos están tuertos.”
Mentre el transcric, em ve al cap la imatge de l’enyorat saltenc, nascut a Burgos, Ramon Torremadé (1926-2010) participant de la multitudinària concentració del setembre del 2007 –ara fa deu anys– davant de la subdelegació del govern civil de Girona i la delegació de la Generalitat, a la Gran Via, per reclamar la llibertat de la sarrianenca Núria Pòrtulas, detinguda sota l’empara de la llei antiterrorista i absolta pel Tribunal Suprem tres anys més tard; Torremadé s’havia autofabricat –com a bon fuster que era– una sòlida pancarta individual que blasmava pintat un “Jo també soc anarquista”. La frase va arribar a fer fortuna entre els allà congregats i va esdevenir la consigna més corejada per la munió de ciutadans que omplien tot aquell espai. Era evident que, ni de bon tros, els gironins que reclamaven així a crits l’absolució de la Núria no ho eren, anarquistes. El que eren és solidàries i solidaris...
D’això va el món avui, amigues i amics, de solidaritat, de solidaritats, i de drets humans fora del llibre dels Drets Humans. Tots, per a tothom i a tot arreu.
En la terra dels bornis, el cec és el rei.
