Opinió

Tribuna

Proclamar

“Hem demanat una ordre d’allunyament per al maltractador; però, si no s’atura, nosaltres marxarem igualment. No tingueu por, els forts som nosaltres

“Fets i no paraules”, que deien aquells, i ara veiem que les paraules són fets. Proclamar és un fet, declarar és un fet que es fa amb paraules, i hi som molt a prop. També els silencis són fets, és clar: callar també té la seva efectivitat i els dies que hem viscut són de silencis i de paraules històrics. El silenci més inquietant i més commovedor fou aquell silenci de tantes poblacions, com ara Alcarràs, esperant davant l’escola mentre avançaven els policies per provar d’endur-se els seus drets i la seva dignitat. Aquell silenci que traspassa la pantalla del vídeo, silenci de poble, de solitud davant l’univers, de família callada i indefensa mentre s’acostava la violència autoritària. Doncs bé, després de la sang i el soroll i la brutalitat feixista de diumenge va tornar a venir un dilluns de silenci, on ens encreuàvem mirades pel carrer, o a la feina, que ho deien tot. Que fort. Què ha passat. Què ens han fet. Un silenci que sabíem que havia de ser breu, i així ha estat. Al cap de tres dies ens hem manifestat festivament pels carrers, perquè ens sentíem lliures, i ara torna el moment de les paraules. De les declaracions, de les proclamacions. Dels fets.

El discurs covard, amenaçador i infame del rei Felip VI ha trencat l’últim fil (dir ponts seria exagerat) entre el poble català i aquest Estat retrògrad i maltractador. Ara som Alcarràs, ara som un poble unit davant dels que no ens respecten ni ens respectaran, amb l’única diferència que ara ja sabem què és una porra i, per tant, les podem aguantar sense tanta por. Sabem perfectament què hem de fer: aguantar. Aguantar com el meu pare va aguantar davant del col·legi electoral mentre un porc senglar uniformat l’arrossegava brutalment. Com ell també va aguantar fins al minut exacte (decret del 1975) en què el règim postfranquista va permetre-li canviar-me el fals nom Jorge pel de Jordi, com el fill de Johann Cruyff també va haver d’esperar-se que li plagués a l’Estat espanyol poder-nos dir com ens diem. I això és el que hem de fer: aguantar. Com aleshores i com hem fet ara, com Astèrix, com els culs de Braveheart. Perquè és cert que ells són els mateixos de sempre, però resulta que nosaltres també. No saben amb qui parlen. No ens poden eliminar. No coneixen la nostra poció màgica, perquè nosaltres som la gent de Catalunya. Els carrers no seran sempre nostres perquè simplement nosaltres som el carrer. Aguantarem perquè tot el món ho veu, perquè som el vídeo d’Alcarràs, perquè som Alcarràs i tants barris i escoles del país, perquè la solitud i el silenci d’aquest poble que volen humiliar han estat i seran gravats i retransmesos a tot el món. No estem sols, ens mira tothom. Espanya no es pot permetre tornar a ensenyar el seu Franco intern, les paraules de Felip VI són ara mateix una clamorosa vergonya mundial. Simplement, no poden. No només perquè no tindrien suports, sinó perquè ens hi resistirem, perquè dominarem el territori, perquè pagarem el preu de la nostra llibertat i perquè no podran envair-nos. Tenim força. Tenim gent. Tenim mossos i tenim moltes ganes de fer d’estat. I també tenim una creixent legitimitat mundial, per recompte de vots i per recompte de ferits innocents. Ara només poden moure el reietó i ensenyar-nos les urpes, però són xais vestits de llop. I ni tan sols ho saben.

Molta atenció: el món ha vist com ens venien a buscar a Alcarràs, sí, però sobretot el món ha vist com Alcarràs es defensava. Aquesta és la notícia, no la de la brutalitat. La gran notícia mundial és que Catalunya ha decidit pagar el preu, i defensar-se, vinguin els policies que vinguin. Aquesta és la foto i la novetat, la dels pobles i barris units, no la de la porra covarda i perdedora. Hem votat i hem guanyat, i resistirem com pertoca perquè estem més determinats que mai. Tant se val ara si perdonem o no, l’important és si volem ser lliures o no. Tampoc no els donarem el privilegi del nostre odi (encara hi ha classes), de fet ja els coneixem de tota la vida. Simplement marxarem, observarem com es rebolquen de ràbia com Satanàs quan el pastoret esternuda. Arriba l’hora de les paraules, de dir què volem ser, de dir les raons, de fer una exposició de motius i de proclamar. Hem demanat una ordre d’allunyament per al maltractador; però, si no s’atura, nosaltres marxarem igualment. No tingueu por, els forts som nosaltres. Ens ho hem guanyat i ens ho mereixem. I és l’única manera, per cert, que aquesta indignitat que hem viscut no es repeteixi mai més. Viviu aquest moment.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a