Opinió

Tribuna

La dignitat

“La dignitat dels polítics i activistes catalans que, a hores d’ara, encara són a la presó em sembla admirable

La tarda en què més de la meitat del nostre govern legítim ingressava a la presó, jo era a Vic: m’hi havia desplaçat des de Vilafranca per adquirir un llibre molt cobejat a la llibreria de vell de Josep Costa. No pas una obra qualsevol, sinó la primera edició d’Els fruits saborosos, de Josep Carner, de 1906. És un llibret d’una discreció absoluta: sense editorial, sense cap mena d’il·lustració a la coberta (en la qual, sota el títol memorable, hi diu: “Poesíes de micer Josep Carner”). Per incrementar encara més la sensació d’austeritat, l’edició no té ni números de pàgina (això sí: la caixa del text manté sempre les proporcions àuries)! I, tot i això, Els Fruits Saborosos [sic] és un llibre fundacional de l’anomenat moviment noucentista i, més enllà d’aquesta circumstància, un títol clau de la poesia catalana de tots els temps.

A Vic m’hi havia endut el volum Poesia, l’obra de 1957 en què el príncep va revisar a fons i molt conscienciosament la seva obra lírica, estructurant-la de bell nou, embellint-la encara més (en aquest sentit, discrepo de Coromines: Poesia, com ens ha demostrat tan bé el professor Jaume Coll, és tot ell un monument de la poesia europea del segle XX). Llavors vaig seure en el cafè on sempre solc fer el got quan corro per la ciutat, i vaig obrir, joiós i trist a la vegada, la meva nova adquisició.

Trist, esclar, perquè el país, aquell dia, després de l’empresonament injust de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, havia tornat a patir una bàrbara escomesa: mig govern a la garjola. I jo, rellegint els versos de Carner (“Sols al Dolor l’eternitat fou dada”), tornava a recordar la dignitat i la noblesa de tants intel·lectuals catalans que, com Carner —juntament amb Carles Riba, la figura més eminent de la literatura catalana del segle passat—, van haver de patir el terrible esquinçament d’un exili molt llarg.

La dignitat dels polítics i activistes catalans que, a hores d’ara, encara són a la presó em sembla admirable. ¿Fins on ens cal remuntar-nos per trobar exemples d’una acció política tan radicalment noble? Em ve al cap aquell diputat del PP que va fer befa del vicepresident Junqueras, tot retraient-li que havia de venir plorat de casa (quina vergonya!). ¿Què seria capaç d’arriscar, aquest i els seus correligionaris, en defensa d’allò en què creu? Tot va molt de pressa —i espero que hi vagi, encara més, la lamentable presó provisional per a tots ells—. Però estic convençut que aquest exponent de la màxima dignitat política —complir estrictament amb la paraula donada!—, s’estigui o no d’acord amb la consecució de la independència, s’aplaudeixi o es repudiï la manera com s’ha intentat d’arribar-hi, serà una lliçó d’or en els llibres d’història del futur: defensar uns ideals legítims comprometent-hi el tresor més valuós de tots, la pròpia vida (i la dels éssers estimats).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.