Opinió

Tribuna

Autòpsia imprescindible

“Llegeixin ‘Autobiografía de Federico Sánchez’

Dues coses. Una, pura estadística. L’altra, pura descripció. La primera té a veure amb la insistència declarativa dels del 155 que reclamen una alta participació en les eleccions del 21-D per tal que la majoria silenciosa faci sentir la seva veu en unes urnes legals (per imperatiu), vinculants i amb garanties. Ho diuen així per menystenir les urnes de l’1-O oblidant que la comparació s’ha de fer amb les darreres autonòmiques del 27-S de 2015, legals, vinculants i amb garanties. Aquestes urnes varen atreure el 74,95% del cens i el total de vots blancs i nuls va ser el més baix de la història, 0,92%.

En el període 2015-2016 es van celebrar eleccions autonòmiques a totes les comunitats espanyoles i dues de generals. El 75% dels vots emesos recollits per Catalunya el 2015 no ha estat superat per cap d’aquestes conteses electorals: les menys participatives, les Illes; essent Extremadura amb el 73% la segona en participació per sota de l’aclaparador 75% català. En aquest darrer tant per cent trobaríeu el meu vot. Era la primera vegada que exercia aquest dret amb unes urnes legals, vinculants i amb garanties. Ja m’enteneu. No, no va ser per una qüestió d’haver assumit la majoria d’edat recentment, què més voldria! Els llibertaris sempre hem tingut un cert recel a delegar sobirania mitjançant l’acte de dipositar una papereta en un cubicle, tal vegada per allò que si les eleccions servissin per a alguna cosa el sistema les prohibiria. La reacció violenta de l’Estat davant de l’1-O va fer que aquesta vella màxima àcrata es confirmés col·legi a col·legi. Va ser una de les lliçons d’història social més potent que m’han impartit mai.

Quan aquest diumenge El País titulava un reportatge afirmant que “Los catalanes contrarios a la independencia hablan menos de política, responden menos encuestas” ho feia des de la més absoluta mala fe: 75%! Sobre el que és i com es conforma l’anomenada “abstenció estructural” hi ha un grapat d’estudis (Panorama de la abstención electoral en España, de Manuel Justel) i un altre grapat de possibles solucions (Participació i sistema electoral: propostes per al debat i Participació ciutadana i govern local, editats per la Fundació Jaume Bofill, el primer amb textos de Jordi Sànchez i el segon, coordinat pel mateix Sànchez).

I per acabar, pura descripció. A l’Hora 25 de la cadena SER, Àngels Barceló convida tres històrics sindicalistes antifranquistes sota el títol (així consta en el web de la ràdio) de Nosotros sí fuimos presos políticos recollint les opinions ja escrites per Julián Ariza o Justiniano Martín (aquest amb un text que lloa Paco Frutos pel seu parlament a Barcelona de fa uns dies, article que acaba amb un “Yo sí fui preso político”). Res, que llegeixin o que rellegeixin Autobiografía de Federico Sánchez, de Jorge Semprún. La solidaritat, ni entre la nomenclatura. En el mateix programa, Gerardo Ruiz-Rico, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Jaén, conclou a tall de forense: “La democràcia és incompatible amb l’existència de presos polítics.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.