Opinió

Tribuna

Ho veurem?

“En acabar un any tots hauríem de dedicar una estona a la reflexió

Un altre any. Com si fos un mes, un dia. Han passat moltes coses durant aquest any que demà deixarem enrere. Per unes hores hem estat republicans. I durant molts i molts dies no hem estat res. El 155, un número que no oblidarem mai. He tingut davant del meu nas uns guàrdies civils que portaven una mala llet que no us dic res. Ja em veia la porra al cap, volien entrar a l’ajuntament de la Tallada tant si com no. Em vaig escapar pel costat. Suposo que l’edat em va salvar. Als més joves no els tenien gaires contemplacions. Al final els van obrir les portes i se’n van endur l’urna. “Em sap greu, deia una dona de Madrid, que viu a l’Empordà. Se m’han endut el meu vot, vaig ser la primera a votar.” Jo era a primera fila, i per tant que no em diguin que exagerem. Ho vaig veure tot, fins i tot quan l’Emília queia a terra per un cop. Tenim la sort de viure en una època en què els mitjans de comunicació són tants i tan perfeccionats que ja no es pot negar res. Recordo que en la meva vida activa de periodista el primer que es feia davant d’actuacions policials era allunyar els fotògrafs a una distància que els fos impossible treure imatges mínimament clares, per després afirmar que no havia passat res, que tot era un invent de la premsa. Ara també ho neguen, però ja no ens mamem el dit. Les fotos, a milers, ens ensenyen el que va passar. I s’ha fet públic tot per a vergonya d’un cap de govern inútil, que deixa a la presó aquests dies de Nadal, o a l’exili, persones que només han intentat ser fidels a les seves idees. I a més les acusen de sedició quan han lluitat sempre perquè el poble mantingués la calma i no hi haguessin incidents desagradables.

Malgrat tot el que ha passat, soc dels que confien que algun dia els humans deixem de ser insensats i intentem conviure amb pau i harmonia. Aquests dies nadalencs m’ha fet molt de mal sentir persones que s’alegren de les desgràcies d’altres pel sol fet que pensin diferent d’ells. Pot un ésser humà alegrar-se que un altre ésser humà estigui lluny de la família en uns dies tan assenyalats? Però només alguns, ja que d’altres no han entrat a la presó perquè tenien fills petits i aquests dies ho haurien passat malament. Ja sabeu a qui em refereixo. A cada moment es posen a la boca que tots som iguals. Nassos. També tenen fills petits, els catalans que estan a la presó o a l’exili.

En acabar un any em sembla que tots hauríem de dedicar una estona a la reflexió. Un dels mals que pateix la humanitat avui és que no tenim temps de reflexionar. I llavors actuem amb espontaneïtat i fem disbarats. 2018, un any que estrenem ben net. I si ens proposéssim tots plegats no embrutir-lo? Només hi ha un camí, deixar de banda els nostres egoismes i respectar la manera de ser i pensar dels altres. I això només s’aconsegueix deixant de creure que nosaltres tenim la veritat absoluta. I perdoneu el sermó. Algú ho havia de dir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a