Quan feia poc més d’un mes que Cuixart i Sànchez eren a la presó, col·lectius de juristes i entitats sobiranistes van organitzar un acte al Col·legi d’Advocats de Barcelona per denunciar l’aberració jurídica de la presó preventiva. Hi participava com a convidat especial un prestigiós professor de dret internacional de Roma, Fabio Marcelli, que es va mostrar atònit davant del que estava succeint a la justícia espanyola. En un intent de respondre als interrogants juridicopolítics que s’havien plantejat durant l’acte va acabar reblant –ell que venia de Roma–: “Tots els camins porten a Estrasburg.”

Tenia raó. Tot el que ha anat passant les darreres setmanes i mesos ens ha acabat de fer perdre l’esperança que la justícia espanyola fos justa. En només tres dies, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, ha anunciat que els polítics independentistes que han liderat el procés serien inhabilitats pel Tribunal Suprem, una decisió que només pot correspondre al poder judicial, mai al poder polític. L’endemà divendres el jutge Llarena denegava la llibertat del conseller Quim Forn amb l’argument que, tot i haver abandonat la política, seguia sent independentista (fet que atempta ja no contra la llibertat d’expressió sinó la de pensament). I tot això la mateixa setmana que es publicava l’estudi d’un think tank del diari The Economist que assenyalava que a Espanya s’havien devaluat les garanties democràtiques.

No calen més proves. Cal començar el camí cap al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, i no és fàcil perquè fins que no hi hagi una sentència en ferm del TS i s’hagi esgotat, per tant, el recorregut de la justícia espanyola no es pot fer el salt a cap jutjat internacional. Però hem fet un primer pas: el prestigiós advocat londinenc Ben Emmerson ha entomat el cas dels presos polítics catalans i ha demanat empara a l’ONU. Encara que la seva resolució no sigui vinculant ens ajudarà a posar en evidència la qüestionada democràcia espanyola des d’una instància internacional de primer ordre.