Opinió

Tribuna

La funesta mania

“Els fidels als principis de l’autoritarisme són enemics de qualsevol canvi, els és més productiu reforçar retòricament aquest credo

“Lluny de nosaltres l’ardent desig de discórrer amb novetats.” Aquesta declaració d’intencions, feta per il·lustrats llagoters davant el rei Borbó Ferran VII en iniciar el monarca l’etapa absolutista, fou publicada a La Gaceta de Madrid el 3 de maig de 1822 i desfigurada en transcripcions successives, fins a esdevenir la més popular “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar”. És molt possible que la primera i autèntica declaració fes referència al necessari rigor científic i al rebuig de precipitades teories, però tanmateix hom hi endevina fidelitat a la tradició establerta i potser a l’immobilisme. Per això els ultres de l’època van transformar la frase per proclamar un refús a la “mania” de pensar.

És això, precisament, que a nosaltres ens convida a pensar: existeix, almenys en la tradició espanyola posterior a la creació de les nacions estat, un culte a la grandesa imperial, una tendència a valorar els monarques autoritaris o simplement els dèspotes. Els fidels als principis de l’autoritarisme són enemics de qualsevol canvi, els és més productiu reforçar retòricament aquest credo. Els liberals, en canvi, pensen, avaluen els temes després d’haver-los discutit. Tenen la mania de pensar. I pensar introdueix novetats, i fa trontollar el principi d’autoritat global preestablerta.

La “mania de pensar” pateix de soterrats plantejaments que al seu torn desencadenaran canvis. El canvi sol ser catastròfic, perquè deriva de la funesta mania de raonar, de discutir, d’argumentar, i qui argumenta treu del pou de la crítica nous arguments. Res d’opinions, si de cas el manaire màxim dicta la doctrina, o reforça la ja existent en la seva dinastia, decretada l’única vàlida. El sol i els altres astres giren entorn de la Terra, ella és el centre de l’Univers, i està immòbil. No ho veu tothom que el sol ix per un lloc i es pon per un altre? I la lluna fa semblantment, i entre els dos són motors del dia i de la nit. La Terra, quieta! El món, quin origen té? Res de novetats científiques, perquè qui sap més de ciència que l’Església? Els evolucionistes foren combatuts per la novetat revolucionària de la seva concepció materialista, contrària a veritats eternes, com la que defensava que qui manava ho feia “per la gràcia de Déu”.

Tot dictador, i posem-hi sols els indispensables, pretén perpetuar una manera de veure la realitat tal com la configura la doctrina autoritària, basada en veritats imposades. Per exemple, hi ha països predestinats a ser satèl·lits d’uns altres de poderosos. Espanya és un gran país, el més important del món, del seu centre irradien doctrines com també parteixen radialment les vies de comunicació.

Aquesta concepció és antiga i vàlida per a molts. El nucli d’aquesta nació és el seu melic, Madrid, i les perifèries, mal que posseeixin entitat pròpia, han de ser subsumides per l’autoritat central. Allí, al centre, es planifica i determina tot. Neró i Calígula manaven perquè eren cèsars d’un imperi inabastable. Lluís XIV imperava perquè era el rei Sol i havia instil·lat la fierté en els cervells aristocràtics que l’envoltaven. Stalin fiava tot el seu poder en els seus ucasos i les seves purgues. Hitler aconseguí crear el mite d’una gran nació ària amb una doctrina implacable i cruel. Les proclames despòtiques tenen un atractiu hipnòtic entre les masses i propicien grans adhesions i ofegament del sentit crític. Les corts i els funcionaris fan la resta. Els nostres veïns centrals han establert la unitat del país com a doctrina intangible. I la medul·la de tota l’estructura n’és Castella, avui Madrid. Conta Ortega i Gasset una anècdota que a ell devia estovar-lo de goig: dins un tren que travessa l’ample altiplà central, un estranger comenta: “Em sembla que, darrere aquell revolt...” I el patriota espanyol del seu costat talla en sec: “¡Caballero, en Castilla no hay curvas!” Els escriptors del 1898, Azorín al davant, enamorats de Castella, resolen la seva ambició de renovació en posar a Espanya una mica de criticisme, tot mantenint-ne el monocolor.

El Catalanisme del pas del modernisme al noucentisme era un model d’estètica, però també de doctrina: els regionalistes pensaven, havien caigut en la funesta mania de raonar i voler enraonar. Doncs bé, quan ells parlaven de civilitat ja havien nascut Millán Astray (“¡Muera la inteligencia!”) i Franco (“Una lengua, un imperio, una espada”).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.