Opinió

Tribuna

Decolorar el cinturó

“Si la ideologia no condiciona el vot, vol dir que els independentistes encara tenim una esperança de canviar el color de l’àrea metropolitana

He renunciat a entendre res del procés. Que facin el que vulguin i ja ens avisaran. La decepció és el fruit de reflexionar sobre per què no vam fer el que tocava quan tocava i per què ara fem el que fem, o dit d’altra manera, per què no fem el que hauríem de fer, o encara dit d’una darrera manera: per què no fem alguna cosa? Que consti que aquest accentuat sentit del no entendre-hi ben bé res no m’ha eximit de continuar lluitant per fer realitat l’aspiració d’assolir un estat propi.

No estem en el millor moment per assolir el nostre objectiu. Els partidaris de la independència continuem sent aquells dos milions i escaig que des de fa sis anys ens trobem arreu. No tenim, doncs, la majoria social del país, però els partidaris de la unitat del Regne d’Espanya tampoc. Estem en taules. Els polítics parlen d’“eixamplar la base social”, cosa que per a ells vol dir convèncer els comuns que facin un front unitari amb l’independentisme. N’hi ha que tenen tanta fe que fins i tot pensen que els socialistes d’Iceta faran el tomb; quan en realitat el que resta del PSC és una causa perduda comandada per uns perduts sense causa. La base social no són ni partits, ni sindicats, ni associacions, ni res que tingui una obediència deguda. La base social són persones a les quals cal convèncer una per una. La voluntat de voler un nou país i lluitar per aconseguir-lo és una decisió personal, que neix del convenciment que hom és un subjecte polític i que com a tal pot canviar el món.

Catalunya podria ser independent sense un 51% de persones a favor, però no seria un país on tothom treballaria en la mateixa direcció, que és la que ens ha de portar a assolir una societat més justa, econòmicament equilibrada i disposada a convertir-se en una potència econòmica regional. Només podrem aspirar a ser una nació sense grans fissures si superem amb escreix aquest 51%, i per això ens calen les persones de l’àrea metropolitana de Barcelona, on es concentra bona part de la immigració que entre els anys quaranta i setanta del segle passat va venir a fer fortuna a Catalunya i on hi viu també la descendència.

En aquest territori ni tan sols el catalanisme polític ha fet bé els deures; menys encara l’independentisme. Súmate era un invent polític i, com a tal, un cop assolits certs objectius ha deixat de ser una eina amb consistència.

El que un dia va ser el cinturó roig avui ha canviat la tonalitat per taronja, i molts ho consideren un fet normal. Personalment ho considero un fet esperançador, si tenim en compte la seqüència històrica: durant els darrers anys del règim i els primers de la Transició va ser fugaçment psuquero, per ràpidament canviar per la tonalitat roja socialista que s’hi va instal·lar amb una còmoda majoria durant anys i panys. El dia que Badalona i Castelldefels van caure en mans del PP, que a més a més va pujar gairebé a totes les poblacions metropolitanes, es va poder comprovar que el vot ideològic dels vuitanta havia passat a un de més pragmàtic que resumiria molt bé José Montilla en un eslògan electoral: “Fets, no paraules.” Els populars prometien fets i ara Ciutadans els ha pres la majoria perquè els conservadors no han complert.

Si la ideologia no condiciona el vot, vol dir que encara tenim una esperança i que podem convertir en quadribarrades les poblacions del cinturó. No cal prometre res, tan sols posar un mirall davant els ciutadans d’aquests municipis i, per un cop en la vida, escoltar-los a canvi de no voler res. En aquest sentit han estat molt bones dues iniciatives: una d’abans de l’1 d’octubre i una altra de recent i espontània. La primera, avalada pel col·lectiu Moltes Mercès, és una criatura filla d’un badaloní: un excel·lent reportatge que porta per títol La fuerza del sí. El director i realitzador Lluís Cabezas va fer un exercici tan senzill com plantar una càmera davant persones que viuen en aquest entorn i fer-los explicar què els havia portat a fer-se independentistes.

La segona va néixer a la xarxa –i ara ha pres forma de llibre– espontàniament,a partir de la provocació de l’intel·ligent empresari Joan Canadell, que va demanar per Twitter que persones que s’haguessin fet republicanes l’últim any expliquessin per què havien fet aquest pas. La violència de l’1 d’octubre apareix com un catalitzador; això i el convenciment que Espanya no té res a oferir, que és corrupta. És impactant el testimoni d’un extremeny que fa 58 anys que viu a Catalunya, que no parla gota de català, però que vol una República perquè ja està fart que l’Estat humiliï Catalunya i els catalans.

Tots ells són l’autèntica i única majoria social que ens cal anar a convèncer. I els comuns i tota la resta que facin el que els plagui. Parleu sisplau amb la gent. Ells ho canviaran tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a