A la tres
Seducció
“ El Santander proposa que l’Estat enamori Catalunya. Millo i els partits estatals, opten per la repressió
L’Estat des de fa mesos que sosté l’única proposta de la mà dura i la humiliació per a Catalunya i el seu govern, sobretot si es persisteix en qualsevol mena de restitució. Si cal, a canvi de desacreditar el sistema judicial espanyol davant de la justícia europea, com ja han fet evident Bèlgica i Alemanya. Els partits polítics estatals s’han embrancat en una desaforada lluita per veure qui castiga amb més duresa Catalunya i qui té propostes més espanyolistes. Fins i tot el PSOE de Sánchez s’ha apuntat al linxament contra el president Torra, esperonat per la puixança de Ciutadans. Segur que disposen d’enquestes que els fan saber que hi ha una bossa d’electors espanyols que es decideix per l’espanyolisme, i no pas per cap ideologia. La situació complica força la represa del diàleg amb el govern català. Qui ho faci serà titllat de tou. Fins i tot el PNB prefereix els milions a la llibertat.
Tants dies preguntant-nos on eren els demòcrates espanyols i resulta que la solitària veu d’alerta ha vingut des d’una de les fortunes de l’Estat, Ana Botín, la presidenta del Banco Santander, que va advertir que calia “tornar a enamorar els catalans amb el projecte espanyol”. L’Ibex-35, que fa levitar Ciutadans, hi creu, en aquesta proposta? En aquest context, Catalunya serà tema recurrent per aglutinar espanyols i seguir castigant-la, no per resoldre res, i encara menys per enamorar-la. Millo obre el front amb els alcaldes avisant-los que accentuarà la pressió sobre les reivindicacions de llibertat, argumentant una tibantor en la convivència que només ha atiat i genera l’espanyolisme. Alguns alcaldes dels Comuns i el PSC ja han respost que no s’implicaran en la repressió ni silenciaran el groc.
En una seducció, però, cal fer també autocrítica i mesurar bé la fermesa catalana en la defensa dels drets dels consellers, els empresonats i els ciutadans que reivindiquen llibertat. I potser evitar tossuderies inútils que acabin desencisant els catalans que simpatitzaven amb l’independentisme amable, però que no se senten cridats a un enfrontament permanent.
