La religió: afer privat?

És un tòpic molt repetit dir que la religió és un fet privat i propi de la intimitat personal. Es tracta d’una idea molt estesa, que sol justificar-se en el principi de laïcitat. Ara bé, cada cop hi ha més consciència que aquesta afirmació és errònia. La religió és, certament, un afer privat, però no exclusivament privat. Té una dimensió social, col·lectiva i pública de primer ordre. Aquí i arreu del món. Ara i al llarg de tota la història.

La fe religiosa és una experiència personal forta, que inclou unes creences i un estil de vida personals. Però no és mai quelcom estrictament individual. Qualsevol fe és un producte històric i cultural de llarga tradició. El creient la rep i l’aprèn sempre d’altres persones. Es viu sempre amb altres. Se celebra i es comparteix comunitàriament. Les persones s’associen i s’organitzen d’acord amb creences religioses compartides. I qualsevol fe comporta una crida a ser expressada públicament, a ser ensenyada, a convidar a altres a adherir-s’hi, a transmetre-la generacionalment i a viure externament en coherència amb ella. És, doncs, un fet social i públic. És per això que la Declaració Universal dels Drets Humans i altres tractats internacionals, en definir el dret humà a la llibertat religiosa, inclouen el dret de “manifestar, individualment o col·lectivament, en públic o en privat, la pròpia religió o creences, mitjançant l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança”.

Sociòlegs, filòsofs i antropòlegs han mostrat fa temps el gran influx que ha tingut el fet religiós en la conformació cultural de les nostres societats. I avui dia, malgrat la secularització, les tradicions i les institucions religioses tenen un enorme valor humà i social. Donen sentit a la vida de moltes persones i les acompanyen en moments clau (el matrimoni, la malaltia, la mort...). Creen i promouen valors ètics. Contribueixen a la cohesió social. Conviden al compromís cívic i polític. I desenvolupen una enorme tasca en molts àmbits de gran rellevància: l’atenció als col·lectius més vulnerables, l’educació, la salut, la cultura, l’art, el lleure...

Per tot això, la pretensió d’excloure el fet religiós de la vida pública és un greu error. L’Estat ha de ser laic, sí, però la societat no ho és. Una part notable de la població viu creences religioses. I els poders públics no hi poden ser aliens. Ho han de tenir en compte en les lleis i en les polítiques. Igual que hi ha una política econòmica, laboral, fiscal o cultural, hi ha d’haver una política religiosa. No per identificar-se ni per donar més valor a una determinada fe religiosa, sinó per atendre correctament les persones que viuen una fe, per garantir la llibertat religiosa de tots i per col·laborar amb els col·lectius religiosos en tot allò que afavoreixi el bé comú.