Opinió

Tribuna

A la força més forta

“No hi ha cap procés d’independència que no sigui fruit d’una llarga, o molt llarga negociació. Només qui sobtadament té tota la força efectiva, pot declarar en unes hores la independència.

“...i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin la raó que es coneix i l’escomesa viril.” Són els mots i la consigna que Carles Riba dedica a Pompeu Fabra, digne entre els dignes, que oposaven la raó i la dignitat a les armes dels qui els havien portat a l’exili. I amb la raó per tota arma continuem. Avui, a vora vuitanta anys que es van escriure les Elegies de Bierville. Per camins inconeguts arribaven els primers exemplars de les Elegies, a mitjans dels anys quaranta del passat segle, portadores d’esperança, encara avui, dins els episodis que vivim. Quelcom de molt potent guia aquest poble, i els seus fills arrelats en la terra, aquella que “no sabrà mai mentir”, en rotunds mots de Màrius Torres. Però enllà dels mots cal l’escomesa viril, traduïda en una actitud de combat pacífic, constructiu i altament estratègic. Car és cert que res no ens serà donat graciosament, ni mai ho fou en la Història; estem sempre sols enfront del torb i la tempesta, i davant la pètria hostilitat de qui no sap fer altre que esclafar.

Canvien recentment les dades i la circumstància? Hem de ser capaços, des d’un propòsit ferm, d’avançar en les passes a seguir, tan alerta com convingui, amb la prudent doble progressió de l’instint i de la determinació. La veu més profunda ens fa palès que tenim una victòria producte de dues votacions guanyades, trossejada per l’acció judicial, amb persones en detenció des de fa massa temps –només amb preventivament, simplement tancades, sense judici ni condemna, consumint cruelment mesos i mesos de reixes; que al capdavall hem hagut de formar un govern, digne però substitut de l’originari, per tal d’avançar en el regiment de cada dia. Així hem recuperat espais, funcions, i ens hem alliberat d’ofecs. Què, d’ara endavant?

El Cercle d’Economia, fa unes setmanes, oferia una possible via de negociació, en el cas que hi hagi finalment converses que descartin el tot o res, una via de negociació plantejada com la discussió minuciosa, si n’era acceptat el plantejament, d’una ampliació de les competències dins l’Estatut, les dimensions màximes de les quals serien la lliure capacitat sobre llengua, educació, acció territorial, hisenda, i elasticitat d’altres competències: una mena de marc polític acostat al que fóra un land o un Quebec. El Cercle ho insinuava, suposem que per iniciativa dels empresaris, i a la vista del progrés real de l’economia catalana actual: semblava desprendre’s de la seva insinuació, que un govern central estaria també interessat a deslliurar-se de l’espina catalana que porta clavada per la tossuda intransigència del govern que el precedí i pels plantejaments que li feien els governants catalans.

De seguida imaginem com es prendrien una tal base d’entesa els unionistes exaltats contra tota millora atorgada a Catalunya i els independentistes dolguts per les galtades rebudes, i de quina manera irada reaccionarien els capitostos d’altres autonomies. Podrien tornar les propostes de “als catalans, ni l’aigua” o consignes de postguerra civil com la de “delenda est Catalonia”. Tanmateix, l’actual govern és autonòmic i dins els límits de l’autonomia es mourà si vol continuar regint, abastant el territori. Les coses són així, independentment del voler de cadascú. I convé també tenir present que centenars de milers de ciutadans, ells i elles, que s’arriscaren a resistir pacíficament l’envestida del dia u d’octubre de 2017, i en sortiren revoltats i ressentits, opten tothora per l’oposició pura, la proclamació i l’alçament.

Algun canvi hi ha d’haver en l’actitud del govern de Madrid; també ell ha de tenir cura d’escoltar, d’escoltar de debò, i d’informar la població, globalment i frontalment, de les cessions que fa. Així de transparent i així d’arriscat, atesa la relativa majoria de què disposa, i les esmolades ungles dels partits espanyols altres que el socialista. El president català li dirà que el propòsit republicà últim continua intacte, té l’obligació de fer-ho present a l’ocupant de La Moncloa. No hi ha cap procés d’independència que no sigui fruit d’una llarga, o molt llarga negociació. Només qui sobtadament té tota la força efectiva, pot declarar en unes hores la independència. On és la força efectiva en l’actualitat? En la dignitat. Mirin, estem carregats de dignitat i de raó: volen fer el favor d’enretirar els tancs i deixar-nos el territori?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia