Vuits i nous
Platja, matí i tarda
“Al migdia el mar s’adapta a l’efervescència dels banyistes
Els que van a la platja de bon matí fan com els de missa de set, que miren amb aire de superiorat els de missa de dotze. Què volen que els digui. Aquest any he baixat a mar quatre o cinc vegades molt d’hora i he trobat una gent una mica trista, una gent que sembla que hagin hagut de fugir del llit perquè patien d’insomni, perquè els n’havia tret algú o perquè se’ls havia aparegut el jutge Llarena al capçal. Un dia d’aquests, una dona jove i sola que tenia al costat va anar rebent trucades al mòbil tota l’estona. Cada una li devia donar una notícia pitjor perquè no se sabia estar estirada ni asseguda i caminava inquieta, remugant i fumant. Em va arribar a posar nerviós i trist. Jo soc més de missa de dotze. O d’anar al mercat cap al migdia i no a les vuit, com fan els que diuen que a aquella hora hi troben els productes més frescos o el filet que a les dotze els carnisser et diu que ja s’ha acabat. Molt bé, doncs una mitjana, que encara és més saborosa. Al migdia la platja s’ha poblat de gent. Si hi ha algú que estigui trist queda neutralitzat pels que riuen i fan rotllanes i no paren d’entrar i sortir de l’aigua. De bon matí l’aigua és més plana, això és cert. Al migdia s’adapta a la mobilitat i efervescència dels banyistes. Ara en vinc. És dissabte i encara hi havia més gent que els altres dies de la setmana. Com sempre, m’he distret més que mirant la gent des de la terrassa d’un bar, observatori dels jubilats. Homes i dones de totes les mides i d’expressivitats diverses. Aquell del perruquí que es mulla els peus, aquelles dues senyores que fa una hora que parlen dretes a tocar d’ones, aquells joves que han nedat fins a la boia i han tornat extenuats, el negres que venen pareos, les noies de cossos indiferents a la força de la gravitació universal que ja ha actuat sobre les dones grans, els nens que semblen retratats per Sorolla, els tatuatges... Des del bar molts tatuatges no es veuen. Els pits de les joves i les grans, tampoc. Ni la panxa desorbitada d’aquell senyor. Al carrer procuren d’amagar-los i dissimular-los amb tèxtil a sobre. La platja és un gran desinhibidor. Voyeur? Era el 14 juillet, enfants de la patrie.
A la tarda, el mar es fa fosc i es torna a encalmar. La sorra agafa el color de les serradures de les sureres. El sol s’ha situat a ponent i la gent s’hi gira, d’esquena al mar. Parlo d’una platja orientada a llevant. A Palamós o a Roses, les platges que conec que miren a ponent, va diferent. Els nens i els pares que els vigilen parlen en veu baixa. Uns nois juguen a vòlei com jugaven a tennis els personatges d’una pel·lícula d’Antonioni: sense soroll i fins i tot sense pilota. La quietud és absoluta. Sembla que la gent esperi un senyal del cel, sembla que d’un moment a l’altre hagi de levitar, sembla que no haguem passat d’adoradors del sol.
