opinió
L’emigració, un crit d’angoixa
Molts governs ja estan prenent mesures, tractant-los com si fossin estocs de mercaderies ‘tocades’
En sentir parlar de l’emigració als caps d’estat dels països capdavanters d’Europa i de l’Amèrica del Nord, i no tant a la resta dels que reben des de fa molts anys aquesta lacra de la humanitat, fa pena la lleugeresa amb què parlen de les grans xifres, estimades a l’alça de la proliferació ininterrompuda i creixent de l’emigració, calculada a trompades de percentatges elevadíssims que no aclareixen res. Un d’aquests, incert i a la baixa, no el toquen com si cremés: la xifra dels que no arriben a lloc en perdre la vida ofegats en les travesses a mar oberta a la més mínima tempesta. Hom pot veure les embarcacions –embarcacions he dit?– velles i atrotinades, aptes solament per ser cremades, plenes a vessar d’emigrants, joves la major part i, el més trist, mares amb infants de llet que sovint són les primeres a caure amb el fillet en braços. En abraçar-los fort amb instint matern, no els queden mans per agafar-se. Són, és sabut, els emigrants més vulnerables. Si emigren amb parella, ell fa crits al pilot perquè doni la volta i ell, bon nedador els recollirà. El pilot no vira, els embarcats –mai millor dit!– no li donen suport i, desesperat, es llança a l’aigua. Ella ha intentat nedar amb un braç i sostenir la criatura amb l’altre. És tan sols qüestió de moments. En enfonsar-se, intenta treure la criatura fora de l’aigua. És inútil! La mar, cruel i traïdora, se’ls emporta al fons. Ell es desespera i mira a la barca cada cop més llunyana i neda i neda no sap cap on. A moltes milles de terra és inútil. S’enfonsa pensant trobar al fons la seva parella i fillet. Les famílies, que han quedat al poblat o als suburbis, no sabran mai la tràgica fi dels pretesos emigrants, sacrificats per l’instint de supervivència dels embarcats i també per la falta d’humanitat dels governants dels països costaners. El pilot, sord, segueix. Saben que el viatge és una loteria i que morir forma part del lot. No poden evitar pensar que amb la meitat d’emigrants, la barca navegaria millor i de l’aigua de què disposen, tocarien a més. Ni moral, ni generositat. Sols pensen petjar terra! Els que assoleixen terra i ser atesos per les institucions socials, Creu Roja i d’altres, comencen a somiar en una feina, un sou, un habitatge compartit. El primer dia d’estrena de sabates, pantalons i camisa, i de visita a la propera ciutat on prenen gelat i cervesa, se senten importants. No saben que els governs dels diferents països costaners o continentals han començat –alguns, i els altres seguiran– a prendre mesures per limitar el nombre d’emigrants i retornar-ne la major part als seus orígens. Molts governs ja estan prenent mesures, tractant-los com si fossin estocs de mercaderies tocades. Es veuran coses repugnants. El món és de tots, però les grans empreses explotadores/exportadores alemanyes, angleses, nord-americanes, franceses, japoneses i més, dels recursos naturals dels països d’origen dels emigrants, són realment els amos. O no?
