Opinió

De set en set

L’estrany

Al cap d’un any dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el millor homenatge que es pot fer als morts és esbrinar la veritat, castigar els culpables i tenir cura de prevenir que fets com aquell no puguin tornar a passar. I a les víctimes que van sobreviure i als familiars de tots, facilitar-los els recursos per sortir de l’atzucac emocional i físic. Però tot això va coix. D’una banda, Robert Manrique, de l’Oficina d’Unitat d’Atenció i Valoració als Afectats per Terrorisme, denuncia que molts dels afectats no reben les atencions necessàries. De l’altra, no es desvela per què l’imam de Ripoll va ser repetidament visitat per la Guàrdia Civil i pel CNI mentre estava empresonat per tràfic d’estupefaents –com si aquestes visites fossin habituals per als reclusos en situacions similars–, ni es justifica el menyspreu institucional espanyol als Mossos com un fet constatable des del primer instant.

Fa un any de l’atemptat. Sí, i què? Quina importància té l’esdeveniment més enllà de l’estadística? Cap. Per tant, qualsevol altre acte –com el que està programat per divendres a Barcelona– no és altra cosa que pura propaganda: quan ets un càrrec públic, tot el que s’espera de tu és que actuïs, no que aparentis, no que muntis un espectacle oficial perquè la teva foto surti als mitjans de comunicació en compungit posat de fals i retroactiu condol. Però un rei entrat amb calçador i un president del govern espanyol instaurat amb pinces necessiten avui sortir al mig d’aquesta foto com el pa que mengen, encara que sigui amb la previsible coreografia patriòtica de la dreta espanyolista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a