Vuits i nous
Dues hores
“Ja podem posar-hi llaços grocs: no els trauran de la presó
L’empresonada exconsellera Dolors Bassa va tenir dissabte dues hores per anar a l’hospital a veure la seva mare, acabada d’operar. No va ser una concessió judicial, sinó una altra cosa. Va ser un acte de maldat disfressat de magnanimitat. Dues hores: “Hola, mare. Que et milloris, i adeu.” Maldat projectada sobre ella i la mare. Va ser també un advertiment: l’exconsellera i els altres no sortiran de la presó provisional a què estan sotmesos abans del judici. Ja podem posar-hi llaços grocs, ja podem anar davant les presons a manifestar-nos i cantar cançons: no els deixaran anar més enllà de dues hores. També vol dir que la sentència està dictada. Volen la presó definitiva. Si no, haurien concedit més hores. Tota la judicatura dona suport a les fantasies del jutge que els manté tancats. El president espanyol Pedro Sánchez vol amb Catalunya una “distensió” i una “desescalada” que no estan a les seves mans. Manen els jutges, a qui Mariano Rajoy va donar tots els poders sense que el mateix Sánchez s’hi oposés. Aquí en té el resultat: no disposa de cap marge d’actuació política, amb presos pel mig. Manen els jutges dic. Els jutges no volen una “distensió”, una “desescalada”? Tot indica que no: dues hores.
Uns posen llaços i uns altres els treuen. Els jutges estan a favor d’aquests últims. No cal que s’esforcin a treure llaços, els que ho fan: tenen la partida guanyada, amb la maquinària judicial al seu favor. La justícia europea se n’exclama, no veu la rebel·lió per enlloc. Què hi fa? “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos.” “Que inventen ellos.” En aquest cas inventem nosaltres: rebel·lió, violència...
Ens queixem de la calor, fem la vida de cada dia, però t’atures un moment i uns són a la presó i uns altres, a l’exili. Ciutadans com nosaltres, com Pedro Sánchez, com els jutges... Amb la meva germana vam agafar el cotxe i vam enfilar la carretera de la serra de Tramuntana: Andratx, vistes sobre sa Dragonera, Deià, Valldemossa, Sóller... A Valldemossa, vam menjar molt bé a l’era de Can Costa, una masia convertida en restaurant. Fa anys, havia fet el trajecte en direcció contrària, un capvespre de llum solar memorable que no atraparé mai més. L’endemà, el santuari de Lluc, Pollença, “l’esquerpa serralada”. De tant en tant, un llaç groc. Pregunto a la germana si aquell grup que vaig veure fa uns mesos encara es reuneix els dijous davant l’ajuntament de Palma per reclamar la llibertat dels presos polítics catalans. “Encara, amb aquella bona fe.” La ràdio: dues hores han estat concedides a l’exconsellera Bassa per anar a visitar la seva mare a l’hospital. No arribem a Formentor perquè se’ns fa tard, però “amunt, ànima forta”, “lluitar constant i vèncer”.
