Opinió

opinió

Aznarades

La xumada de molts caps de govern del postfranquisme ha estat una constant. Hom recordava Torcuato Fernández, que amb en Franco ja a El Escorial, amb veu de falset, es treia d’una mànega un decret llei que portava el rei entronitzable de dret al cel de les oques, i hi posava el jove fill, que el millor que feia era navegar a vela. En Carlos Arias va ser el primer president de dret del 1973 fins al 1976. Els que ja pensàvem aquells temps, el recordem plorant a llàgrima viva anunciant allò de “Españoles! Franco ha muerto!” És l’únic que marranejà per televisió. Hi ha hagut de tot. Adolfo Suárez, per exemple, del 1976 al 1981, senyorejava. President d’El Punt, en fallida total el tercer any i tot el consell –menys dos i jo– amb pulmonia en haver d’avalar un crèdit important, vaig demanar audiència al president Suárez i vaig tenir la sort que qui m’atengué era un bon amic: el periodista escriptor de Destino Josep Melià, assessor de comunicació del govern, que em donà un cop de mà valuós. Suárez em rebé i m’escoltà durant una hora a La Moncloa. Acceptà ajudar-nos amb una xifra important a canvi d’un nou director jove d’UCD, en Xavier Roig. Vaig acceptar, és clar. Al director, Jordi Negre, vaig haver de demanar-li que ens deixés. A Suárez el seguí sense pena ni glòria en Calvo Sotelo fins al 1981. No va fer res mal fet, perquè no va fer res. Com el fonoll. El 1982 aterrà Felipe González, el qual tenia arrencades. Era un home de brega de partit i no un estadista. Als catalans, no ens estimava. I arribà José María Aznar, del qual es deia que havia fet uns cursos de política en una pseudoescola distreta en una gran vaqueria extremenya de la qual, com molts, extravià el títol. Un senyor petit de talla, prim de panxa i de cul, amb un petit bigoti quadrat chaplinat, que parlava amb les dents gairebé tancades de Catalunya. Ara, però, ens ha traït. Diverses vegades que ha fet declaracions als mitjans, acompanyat de l’Aznar, no he pogut esbrinar qui posa banderilles a qui. Juguen a collonar catalans bestiejant, i riuen tots dos. Parlen bo i fent burla de les nostres coses. En José M. Aznar en parlar amb la boca tancada, ni ell sap el que diu. Reia del que no feia gràcia i s’enfadava amb el que no tenia problemes. Aquests dos presidents, en lloc d’admirar-nos i envejar-nos, que hauria de ser el bon costum de molts espanyols, i que és per on s’inicià el fenomen fa més de dos segles, amb la industrialització, l’actualització de l’agricultura, la comunicació passant de diligència i landó a vehicles de motor i carreteres. El primer tren Barcelona Mataró. Què els ha passat a aquests dos –jo els creia estadistes–, que parlen ara talment verdulaires de la Boqueria. En una interpel·lació al Congrés, acusant-lo de negar la caixa negra del PP, que és sabut ha fet com tots els partits –o més– amb afiliats banquers, industrials, agricultors extensius, andalusos rics d’ofici, que n’hi ha xifra al PP i al PSOE. Tots aporten sols diner mascarat, i els partits i govern, en lloc d’adequar la llei que mal regula les possibilitats d’acció, fan un gran ridícul negant-ho bo i rient sense bigoti. El jove portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, obsequià a Aznar un autèntic bany de veritats sense insultar. Jo vaig sentir ràbia i despit que, en destelevisionar-me, em vaig adonar que eren fàstics. Ens han pujat l’esgraó de la raó i la justícia i, lentament, ens separem dels nostres objectius. El franquisme estava tan arrelat que tots eren vacunats de cismo. Tot aquest embolic, i pensar que encara resta la justícia intacta. Oh, per on comencem?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia