Opinió

Vuits i nous

Postveritat culinària

“Plats de pasta italiana passats per Polònia... o per Lleida

Durant alguns anys va funcionar prop de casa un restaurant de cuina italiana adscrit a una marca i una cadena amb molta implantació a Catalunya. El local, que abans havia acollit un magatzem i un garatge, era enorme però no desmesurat perquè sempre era ple. La gent feia cua al carrer i els caps de setmana havia d’esperar hores a peu dret per obtenir lloc. Les taules arribaven fins a les portes dels vàters i qualsevol racó era bo per situar-n’hi una més. Un dia em van explicar que la casa mare es trobava a Lleida. Efectivament era d’on venien els camions que subministraven els productes que després els cuiners manipulaven. Em devien enganyar perquè ara he sabut que l’origen del negoci és polonès. A Lleida, els propietaris devien limitar-se a tenir-hi una central de distribució. No ho sé: obtenir dades d’aquesta indústria és molt enrevessat. Els cartells eren escrits en un italià fantasiós. Anava a dir “macarrònic” però com que pel seu caràcter el restaurant servia macarrons, me’n privo. Els acudits no poden ser tan evidents.

S’ha d’estar bé amb els veïns, i algun cop hi havia anat. Cuina italiana passada per Polònia. O per Lleida, mentre em vaig pensar que venia de Lleida. Si a l’Argentina, que és poblada d’italians d’origen, fan unes pizzes gruixudes i saturades de formatge que a Nàpols no reconeixerien, ara afigurin-se un pesto, una carbonara, una quatre estacions o un limoncello vinguts d’un país o d’una ciutat catalana units pel fet que d’estacions només en tenen dues i no hi floreixen els llimoners que Goethe va celebrar. Les pizzes eren més basades en fets reals, com ara ho són les pel·lícules. La cuina italiana té que tothom s’hi veu amb cor

El restaurant va tancar per desavinences dels propietaris amb la persona que tenia la representació local. Es va traslladar a una àrea comercial del mateix municipi, i els clients van seguir-li la mudança. Sempre és ple, les taules ocupen mig vestíbul del centre i mai no se sap si la cua és seva o dels dotze cines que té al costat.

Per no quedar-se al carrer, el personal de l’antic restaurant va mirar de seguir el negoci al mateix local, amb un altre nom i els mateixos preus. Com que els cuiners sabien les receptes, en van fer imitacions exactes. Va haver de tancar. No hi anava ningú. El client valorava la marca, no que els macarrons, com la gramàtica, no s’acostessin ni de lluny a l’original italià. La postveritat i el fake que ara són moneda corrent en política, han saltat a la cuina. Els imitadors dels imitadors es van refugiar en un local molt més petit. També han hagut de plegar. La postveritat és privativa dels poderosos: llegeixo que la marca de la cadena de restaurants cotitzarà pròximament a borsa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia