Keep calm
Ni fatxes, ni supremacistes
Ni els unionistes són fatxes, ni els independentistes són supremacistes
Des de la restitució del Parlament de Catalunya, que prové de l’any mil nou-cents vuitanta, només hi ha hagut una expulsió d’un parlamentari de l’hemicicle. Va ser als anys noranta, quan el llavors president, Joaquim Xicoy (UDC), va expulsar el diputat del Partit Popular Josep Curto perquè no volia callar. Havia acabat el seu torn i li havien tret la paraula sobre les finances públiques de l’afer de Javier de la Rosa. Un ple parlamentari en què CiU va impedir una comissió d’investigació sobre les presumptes irregularitats de l’empresari gens modèlic Javier de la Rosa. Xicoy va cridar l’ordre dues vegades el diputat del PP; aquest no va obeir, i el president va haver de demanar a un uixer: “Faci el favor de retirar-lo de la sala...”
Només un expulsat en gairebé quaranta anys és poca cosa en un hemicicle que els ha vist de tots colors. Diputats i diputades que s’han insultat, senyories que s’han adormit al seu escó, que han fet campana, que han abordat temes sense tenir-ne ni idea i ofenent aquells que en saben, i tantes altres irregularitats en què sovint més d’una senyoria hauria merescut ésser expulsada. Cal constatar que des de sempre la tolerància i majoritàriament la bona educació ha estat present a l’hemicicle de la Ciutadella.
Des d’un temps ençà que l’ambient entre els partits que donen suport al govern i l’oposició és dolent. No n’hi ha per a menys davant tot el que està passant, encara que res justifica que el ple del Parlament de Catalunya esdevingui un pati de col·legi o, encara pitjor, una olla de grills. Al Parlament es parla i els parlamentaris són ciutadans que representen el conjunt del poble. Són dones i homes que tenen un mandat i cobren aproximadament cada mes un sou d’entre quatre i cinc mil euros, i amb dietes a banda, per representar el poble.
Només faltaria que els parlamentaris no poguessin alçar la veu i gesticular allò que els requereix el guió. Ho han de fer. Allò que passa ara mateix és que sovint el contingut parlamentari es més aviat escàs. Hi ha poc projecte del dia a dia per discutir i és més fàcil arribar a l’insult i utilitzar paraules que són molt gruixudes i que s’han popularitzat en el dia a dia. Perquè ni tots els unionistes són fatxes, ni tots els independentistes són supremacistes.
