Opinió

LA GALERIA

El que deia en Tià

Els articles d’en Tià encara tenen actualitat, fet que no és bon senyal. Sí, ell era un “dels bons”, un estimat torracollons

Veig un Tià encara jove i rialler a la portada del llibre que Angle Editorial ha editat amb 41 articles de Sebastià Salellas i Magret publicats a Punt Diari i El Punt entre l’1 d’abril de 1984 i el 6 de gener del 2007. Aquesta és la tria, una bona tria, que ha hagut de fet Lluc Salellas i Vilar, un dels seus dos fills estimats i admirats. En Tià –en vam parlar moltes vegades en el sopar dels dimecres o quan s’esqueia– estava immensament orgullós d’en Benet i d’en Lluc, però patia per ells, perquè els considerava nobles, valents i preparats i per això sabia que rebrien moltes hòsties a la vida, però també estava convençut que estaven a punt per enfrontar-se al que calgués i que havien estat educats per fer el que el seu enteniment els dictés, com així ho estan fent. N’estaria immensament orgullós. El gran encert de l’edició del llibre que ha fet en Lluc, a part del seu pròleg, són els articles que ha demanat a gent diversa per retratar en Tià i la manera com ha batejat els sis apartats de què consta el llibre. De Marina Garcés a Anna Gabriel i César Rendueles. No hi podien faltar Mònica Tarradellas i en Benet parlant del jefe; Guillem Terribas, del pare Tià, i Joaquim Nadal, de qui en Tià va ser tan fidel, tan crític, tan antagonista polític i tan amic, tot a la vegada. D’articles n’hi ha centenars i centenars més, almenys a les planes d’El Punt, el diari que va estimar i que el va fer patir, criticant-lo de manera ferotge perquè l’estimava de veritat. Molts d’aquests centenars d’articles van passar per les meves mans i ens van provocar discussions. No pel contingut, que sempre va ser absolutament lliure, sinó per la forma. En Tià escrivia moltíssim i opinava de tot sempre amb criteri, però a vegades escrivia de la manera que parlen els advocats. Estic llegint els articles. Tots tenen interès, tots ens retraten en Tià enyorat, que ens va deixar fa més de deu anys. Tots tenen una actualitat brutal, fet que no necessàriament és un bon senyal de la marxa de la societat. Em permeten recuperar aquell Tià amb qui tantes vegades em vaig discutir i amb qui tantes vegades vam estar d’acord, encara que, a alguns, els pugui semblar estrany. Sí, en Tià era “un dels bons”, un estimat torracollons empordanès, que ens posava davant del mirall i ens feia veure les nostres contradiccions, tot i que ell també n’era, de contradictori, en la seva brutal coherència. Et trobem a faltar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.