Vuits i nous
Cançons de Nadal
“Hi abunden els anacronismes fruit de l’observació del pessebre
La tarda de Sant Esteve, la més introspectiva de l’any, escoltava amb una mica d’atenció les nostres cançons de Nadal tradicionals, les que, per la lletra i la melodia, es remunten a anys i panys i ens han arribat havent superat totes les decadències literàries, musicals i polítiques que ens han afligit. Trobo que no hi hem parat prou atenció, o jo no en tinc notícies d’estudis. En una, l’àngel entra per la finestra i diu a Maria: “La nit de Nadal seràs verge i mare.” Alguns en diran anacronisme: ¿com pot ser la interpel·lada mare la nit de Nadal si la nit amb aquest nom serà instituïda per ella quan l’infantament es produeixi? Uns altres en diran instint poètic. Fins i tot en diran surrealisme avançat. García Lorca, amb material com aquest de matriu castellana o andalusa va fer grans creacions de nou encuny. O agafem el Fum, fum, fum: en la tercera estrofa, la resposta a l’enigmàtica pregunta “Qui dirà més gran mentida?” és “Ja respon el majoral amb gran cabal jo faré deu mil camades amb un salt totes plegades.” Què té a veure aquesta conversa amb una cançó que ha començat dient que “a vint-i-cinc de desembre ha nascut un minyonet ros i blanquet”? Sí, ja ho sabem: moltes d’aquestes cançons i les seves tonades són sovint l’adaptació de cants de taverna i l’origen pugna per sortir. Encara les fa objecte de més interès literari i històric. Hi ha, a més a més, el lèxic: “majoral”, “cabal”, “camades”, “totes plegades”. Els nostres literats cultes sorgits de Cervera s’esforçaven a escriure en castellà, mentre el poble mantenia viva la llengua. A El dimoni escuat: “Els pastorets en veure’l s’hi tiren al damunt, patim patum, i tantes n’hi mesuren que el deixen mig difunt.” “N’hi mesuren”, diu! El senyor Aribau no va arribar tan lluny. O potser sí, potser el seu “primer vagit” en català va ser pronunciat entre la mula i el bou del pessebre de casa seva. A El rabadà: “En Joan amb la samarra portarà una botifarra.” Un altre portarà torrons. A casa introduíem una altra estrofa: “Portarem un tamboret perquè hi segui Sant Josep.” El rabadà responia: “Que s’estigui dret.” Aquestes rèpliques i contrarèpliques sorgeixen de l’observació de les figures de la cova i d’una cultura que tira carn de porc a l’olla, sobretot el dia de Nadal, quan també es consumeixen els productes de Xixona.
El món acaba de celebrar els dos-cents anys de Santa Nit. El nostre cançoner té la consistència popular del fang, però ofereix com a joia rara El cant dels ocells. Pau Casals la va rescatar i divulgar, i per un estrany capgirell s’ha convertit en música de funerals en comptes de natalicis. En mirem la lletra que no cantem? Els ocells són la perdiu, la garsa, la griva, el gaig, el francolí, el passerell... Qui els coneix? El francolí s’ha extingit.
