Opinió

Vuits i nous

Tren magnètic

“Circula a tota velocitat i sense tocar el terra. Com la Xina?

Em truca en Jordi Grau, periodista del diari i amic que segueix aquesta sèrie d’articles de la Xina. “Només una pregunta: encara escupen, els xinesos?” “No, no escupen, o, si més no, no ho fan amb l’assiduïtat i la sonoritat de qui tothom m’havia parlat.” “I encara és tot tan brut?” “No, és tot molt net; les brigades de neteja són molt actives i presents.” En Jordi Grau havia visitat la Xina a final dels anys noranta del segle passat. Va fer exactament el meu itinerari. Tots els turistes segueixen el mateix, invariablement. És el que la Xina vol mostrar: Pequín, Xian, Guillin, Xangai... Ciutats en evolució, i paisatges amens. Cap incursió al camp, menys ensenyable perquè la vida hi és dura i l’emigració constant. D’altra banda: on els turistes serien allotjats fora de la ruta que tenen reservada? “I encara xarrupen la sopa?” “No en tinc constància, Jordi.” “Caram, si que ha canviat la Xina, si que els Jocs Olímpics del 2008 van fer una labor higiènica i educativa.” I urbanística, hi afegeixo. Quan en Jordi hi va ser, Pequín era una estesa de barris arcaics amb bicicletes i banys comunitaris. Ara només en queda un, a efectes folklòrics. “Xangai era llavors la ciutat del progrés”, recorda en Jordi. Ara també, segons en blasonen els seus habitants, però, pel que he observat, em fa l’efecte que Pequín li està passant la mà per la cara. Em fa l’efecte també que l’acceleració és tan gran que si demà o d’aquí a quinze dies tornés a la Xina ho trobaria tot canviat. Tant, com els vint o més anys passats des que en Jordi hi va ser.

D’una estació de metro de Xangai surt un tren magnètic que condueix a l’aeroport de la ciutat. Cobreix en vuit minuts trenta quilòmetres. Ja sento els meus conciutadans: la mateixa distància de Mataró a Barcelona, que es fa en quaranta. El tren magnètic llisca en suspensió sobre una plataforma imantada. La falta de contacte amb el terra li permet arribar als 450 quilòmetres per hora. La velocitat màxima només la pot mantenir un minut, a la meitat del trajecte. A partir de llavors ha de començar a frenar si no vol passar de llarg i estimbar-se pels extrems. Un tren així entre Mataró –o Granollers o Vilanova– i Barcelona seria fatal per als pobles intermedis, que si es van desenvolupar fou per l’existència d’un tren amb rodes que va fent i recollint gent. Amb el tren magnètic tothom aniria a viure als finals de línia.

La Xina que jo he vist va a tota velocitat. ¿Ha arribat al punt màxim o tot just s’hi dirigeix? ¿Començarà a frenar en algun moment, de grat o per força? Toca de peus a terra? Alguna idea deuen tenir els governants de cap on duen el país, nucli mundial del capitalisme desfrenat sense parades intermèdies ni oposició interna. Quina? Un viatge turístic no permet aprofundir-hi gaire, ja ho entenen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.