Opinió

Tribuna

D’on són, vostès?

“Segons els barris on vagis, segons el grup de persones que pel carrer t’envolta, no sents la llengua catalana

Un poema de Kavafis parla de Posidònia, ciutat de la Magna Grècia, nom que els colons grecs pobladors del sud de la península itàlica i l’actual Sicília donaren al territori. Cal remarcar que la cultura grega penetrà i perdurà en aquella regió. Els colons grecs s’hi establiren des del segle VII aC. Cap al segle IV aC els romans l’ocuparen i esborraren del tot amb el pas dels anys aquella cultura, i subsegüentment la llengua, que es va perdre en favor de la llatina.

A “Gent de Posidònia”, un poema contundent, Kavafis contempla la pèrdua de la llengua grega a la ciutat avui arruïnada, coneguda com a Pestum. En el to elegíac tantes vegades emprat pel poeta, lamenta que hagi desaparegut la Magna Grècia, aquella gran part meridional de la península, avui la Campània, l’Apúlia i la gran illa de Sicília: una entitat que havia tingut el grec com a única llengua, i que, de primer els etruscs, després els llatins, feren desaparèixer de manera implacable, no pas per cap persecució sagnant, sinó per la pressió política. Kavafis no té motius per fer comparances, però entre nosaltres l’ibèric, també per la pressió política i per l’oficialitat única de la llengua de la República i l’Imperi, va desaparèixer.

Sobre aquella terra del tot grega, on no ressonava altra llengua que la d’Ulisses, els seus habitants, ja seculars, començaren a entomar vocables dels nouvinguts, a dir en llatí els noms de les coses, dels nombres, dels sentiments. Per aquest lent, irrefrenable procés de substitució, anaven perdent els mots que havien acompanyat la glòria dels temples dòrics i l’esclat de les ciutats hel·lenes. A la gent de Posidònia els quedà, com un esquinçall del tresor costumista, unes danses, uns vestits per a ocasions festives, però no la llengua.

Venim ara a casa nostra: el fet és real i de font molt propera al sotasignat: una família catalana, en direm la família A, progenitors joves, dues criatures petites, s’instal·len al districte de l’eixample barceloní conegut com [email protected] Viuen en un gran bloc de pisos ocupat ja en gran part per famílies de tall similar al seu, compostes per joves professionals, amb fills nens i adolescents, tots ells de parla castellana. Cada veí va a la seva feina, i el tracte entre ells no és generalitzat, de part dels A quasi es limita a unes frases amb els veïns del replà, la família B, perquè es troben a l’ascensor. La sensació que hom té en sentir les diverses converses entre els habitants d’aquell rusc és que la llengua catalana no hi fa cap ombra, no hi existeix, perquè l’únic grup que la parla ho fa domèsticament.

Un dia els veïns del replà, la família B, comuniquen a la A que ha vingut a visitar-los l’avi, des d’Extremadura, on viu. Que, si els sembla, els el faran conèixer. Oi tant, estaran encantats de saludar el padrinet, el qual, amablement, indaga sobre la procedència de la família A:

–I d’on són vostès?

–D’on som? Som d’aquí.

–Sí, és clar, d’aquesta casa d’aquest barri, ja ho sé. Potser no m’he explicat prou bé, i perdonin: vull dir d’on han vingut? Ho entenen? Vull dir, provenen de Galícia, de Navarra, de Múrcia...?

L’avi visitant s’havia adonat que tots, o aneu a saber si una gran majoria dels habitants del barri, eren naturals de moltes províncies i regions espanyoles; havia comprovat que tothom hi parlava castellà, en la conversa, als bars, al supermercat. Les cadenes de televisió que veia eren només en castellà. També li havien parlat en castellà els mateixos membres de la família A. En conseqüència, podia perfectament demanar-los si havien vingut de l’Aragó o de les Castelles. El pare de la família A li explicà, a poc a poc, que ells no eren “ vinguts de”, ells “eren” d’ allí mateix, i que, com a catalans, no podien ser altra cosa que naturals del lloc. L’ancià visitant va trigar una estona a comprendre allò: tenia la idea que tothom “havia vingut de”.

El fet fa pensar una mica; certament, segons els barris on vagis, segons el grup de persones que pel carrer t’envolta, no sents la llengua catalana; segons quina escola visites, i interrogues els alumnes, tots saben català, però quan juguen tots sembla que “han vingut de”, àdhuc els que són nascuts aquí mateix, com els membres de la família A.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.