El tercer sector no pot donar l’esquena a la mirada ecològica

Vivim en un món capitalista, consumista i hiperespecialitzat. L’explotació dels recursos, i de vegades de les persones, per obtenir el màxim benefici a curt termini sembla l’únic criteri. Aquesta actuació inhumana genera desigualtats, tot i que aporta riquesa, i condemna milions de persones a la mort, exclusió o condicions de vida terriblement injustes.

Així, l’extenuació dels recursos del planeta i la de les persones van terriblement lligades. Les causes del patiment de molts habitants del món està relacionada amb aquest sistema capitalista, salvatge en molts contextos. Per tant, la lluita per un món més just no pot estar desvinculada de l’emergència planetària. Són dues cares de la mateixa moneda.

Aquesta hiperespecialització també es dona en el tercer sector. Hi ha entitats d’infància, de gent gran, de cooperació... i també mediambientals. Amb poca relació entre elles, com si es tractés de causes diferents, desconnectades. Intentant cadascuna tirar endavant amb les seves finalitats, que no són poques.

Ara bé, estem en un moment global, on la interrelació és cada cop més gran, i cal posar les bases per a un nou món més just, en tots els aspectes: en la utilització dels recursos, en el repartiment de la riquesa, en la cura del medi ambient... La dimensió local és necessària, però sense una mirada ecològica (interrelacionada) ja no és possible abordar situacions molt complexes. O a algú se li escapa com es genera desigualtat social a partir del repartiment i sobreexplotació d’alguns recursos? O algú dubta de l’origen de les crisis migratòries? Aquest context afecta les entitats del tercer sector social almenys des de perspectives diferents:

1. Les pràctiques quotidianes de les entitats han d’incorporar la coherència amb el medi ambient dins dels seus valors i en la seva gestió: reducció de consums, reciclatge, baixes emissions de CO2... Ho han de fer des del convenciment que no són causes diferents sinó complementàries. Però per si això no fos suficient, també cal preveure que les directives europees i la llei de contractació pública i els seus desplegaments cada cop valoraran més en les licitacions els aspectes mediambientals.

2. L’acompanyament a les persones en situació de vulnerabilitat ha d’incorporar la mirada ecològica. La pobresa és una, i té efectes diferents: d’habitatge, energètica, relacional, alimentària, laboral... I quan construïm amb aquestes persones cal aplicar una mirada integral.

3. Des de les entitats, hem d’incorporar la perspectiva de com determinades decisions mediambientals poden afectar els col·lectius més vulnerables. Hem de ser contrapunt i fer incidència política sobre determinades propostes. Aquests dies en tenim un bon exemple a la ciutat de Barcelona en relació amb la zona de baixes emissions. Una actuació imprescindible per reduir una contaminació insuportable, però sense una perspectiva d’exclusió social algunes mesures poden perjudicar els col·lectius més vulnerables.

4. El tercer sector no pot donar l’esquena a la problemàtica del planeta, i de les ciutats. Ha de sumar amb el tot el sector i amb els moviments socials per reivindicar un millor repartiment dels recursos i abordar les injustícies que es generen. Totes les causes estan interrelacionades. Tenim una capacitat de sensibilització i mobilització que hem de posar al servei de la ciutadania.

Estem en un moment en què vetllar per un planeta únic i una justícia mundial i local comporta una refundació de l’ordre mundial, econòmic, social i ambiental. Aquesta nova perspectiva suposa necessàriament un acord mundial al qual les entitats del tercer sector social no podem restar alienes. És també la nostra causa, i la de totes les generacions presents i futures, que no podem hipotecar.