Opinió

LA CRÒNICA

La cançó enfadosa

És lamentable i curiós al mateix temps que, com a humans aparentment intel·ligents, no hàgim estat capaços en set mesos de posar un cert ordre a un gran problema que ens afecta a tots, com a col·lectiu i, singularment, a aquells que són més vulnerables. Aquesta crisi, en comparació amb d’altres que ha viscut la humanitat, té dues característiques que la diferencien conceptualment: no distingeix sobre el poder ni les ideologies i els col·lectius més perjudicats són el de les persones grans. Les guerres sempre han generat caos i destrucció, moral, humana i econòmica. En això s’assemblen a la crisi actual. No obstant això, mentre que les guerres ens prenien els més joves, la crisi actual actua en direcció contrària, la Covid ens pren les persones de mitjana edat i la gent gran. Les mesures adoptades pels diferents països són similars i es basen en dos grans principis: les mesures sanitàries que intervenen en accions d’ampli espectre que van des de la protecció personal, el confinament i la reducció de les activitats socials, que per cert tenen resultats diferents en funció de la cultura i la idiosincràsia dels països, fins a les altres mesures, les comunicatives a través de missatges i crides a la responsabilitat de la població. Els missatges són incoherents, confusos, ambigus, insuficients i transmesos no sempre a través dels canals de comunicació adequats. La crida a la responsabilitat, després de set mesos i amb més d’un milió de morts, continua sent l’argument amb el qual es pretén conscienciar la població sempre amb l’esperança que es produeixi un canvi en les conductes individuals i col·lectives. I ens preguntarem el perquè del poc efecte que produeix aquesta crida permanent a la responsabilitat. No serà això, la responsabilitat, una actitud apresa i educable i que té poca cabuda en la societat en què vivim? No serà que hi ha formes de responsabilitat individual que són innates però que interfereixen amb l’hedonisme a què ens hem acostumat? I no serà que no hem nascut responsables i que mai ho serem per iniciativa pròpia? No serà que, des d’un altre punt de vista, la pandèmia és un mecanisme universal d’autoregulació de l’espècie humana contra la qual poc o res podem fer? Els nostres instints i l’estatus social ens porten a barreres de conducta contràries als missatges que ens arriben d’una classe política mediocre i d’uns científics dels quals ens hem allunyat, encara ara, oblidant que són ells els que ens hauran de treure de l’atzucac en què ens trobem per culpa de retallades en sanitat, educació i recerca. Quan acceptem com a èxit la reducció del nombre de casos, dels ingressos hospitalaris, del nombre de contagis, o ens alegrem de l’increment dels PCR i dels rastrejadors, ens enfrontem al que en psicologia anomenem ancoratge d’una idea. A través d’aquest fenomen, arribem a valorar com a bona la reducció en el nombre de morts, d’ingressats i de contagiats encara que cada dia hi hagi morts. Ens han comunicat dades tan preocupants que qualsevol situació d’alleujament es valora com un fet altament positiu i un èxit. L’ancoratge fa que percebem com a favorables situacions que no ho són, i per aquest engany psicològic ens neguem a noves restriccions que perjudiquen el nostre estat del benestar. Venim d’una època de bonança econòmica, d’una economia basada en el totxo, el turisme i l’oci, mentre que l’educació, la salut i la recerca han estat les germanetes pobres dels pressupostos. Repetir els arguments és continuar amb la cançó enfadosa, que de tant repetir-la deixa de ser creïble. I així ens va.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.