Guiris i guris Les víkings

Els guiris són una realitat molt estiuenca i, pel que sembla, la gran esperança blanca de la nostra depauperada economia. I dic blanca perquè guiri no vol dir estranger i prou, sinó estranger blanquet tirant a gamba. Sembla que la paraula guiri ve del País Basc i seria un truncament de guiristino, la pronúncia basca de cristino, perquè allà els carlins veien com a estrangers els partidaris de la regent Maria Cristina.

També deien guiris als guàrdies civils, i d'aquí ve, segons sembla, el nostre guri o guripa, que en argot català vol dir guàrdia municipal. Tant el guiri com el guri tenen un lloc al diccionari d'ús D62 i el mereixen al normatiu DIEC. I un consell final: per estalviar-vos multes, quan vingui el guri feu-vos el guiri.

A més de guiris, l'argot popular també diu viquings als escandinaus. En sentit recte i normatiu, els víkings van desaparèixer al segle XI, però el seu mite perviu. I es fa difícil, per no dir ridícul, mantenir-los plans i de gènere invariable en llengua col·loquial. “En Joan surt amb una víking”, única opció normativa, no va enlloc, fins i tot ho diu Ruaix.

I és que el seu mite, almenys a les nostres platges, ni és pla ni és masculí. L'ÉsAdir ja admet vikingues, i jo les acabaria de fer nostres, ortogràficament parlant, seguint l'estela dels atrevits biquinis que van popularitzar als anys 60.