Totxos i pardals

L'any 1958, l'aleshores president del comitè central del Partit Comunista Xinès, el totpoderós Mao Zedong, va decidir exterminar els pardals del seu país perquè tenien conductes poc revolucionàries: es menjaven una part del gra destinat a nodrir obrers i camperols. Aquella idea expeditiva i mig delirant formava part del Gran Salt Endavant, que, teòricament, havia de portar la Xina a uns nivells de prosperitat material superiors als occidentals de l'època. En queden imatges, de tot allò: camions i camions plens de pardals morts, masses enfervorides apedregant ocells pels camps, cartells amb la inconfusible estètica del realisme socialista mostrant mètodes efectius d'extermini. Al cap de menys d'un any, a la Xina hi quedaven pocs pardals... però encara menys arròs, blat o mill que abans. Els assessors del camarada Mao, el nou emperador, s'havien oblidat d'un petit detall: els ocells mengen gra, sí, però també cucs i tota mena d'insectes. El nombre de pardals morts fou incalculable; les conseqüències d'aquella esperpèntica rucada, en canvi, sí que van ser dramàticament quantificables. El Gran Salt Endavant constituí l'exercici de planificació econòmica més important de la història. El resultat: entre quinze i vint milions de morts, segons les estimacions dels historiadors, la majoria a causa de malalties associades a la malnutrició o, directament, a la gana. La venjança dels pobres pardals acusats de parasitisme social, ja ho veuen, va ser ben severa...

Els actuals hereus de Mao al capdavant de la dictadura comunista xinesa no n'aprenen, però. Volen tornar a matar pardals, però ara en clau de deliri immobiliari. Fa pocs dies, a mitjans d'agost, es van fer públics els detalls d'un pla faraònic que transforma la presa de les Tres Gorges en un bassalet sense importància. El govern xinès ha decidit enderrocar i tornar a construir la meitat de tots –repeteixo: tots– els edificis del país abans de vint anys. Dit així, la cosa fa feredat; si, a més, hi afegim altres detalls que veurem més endavant, el fet pot generar una explicable inquietud arreu del món. A partir d'unes determinades magnituds, les decisions que abans se circumscrivien a un àmbit nacional o estatal, ara, al segle XXI, afecten la resta del món. De fet, el substrat més profund de la crisi que estem vivint es deu a aquesta constant. Si demà mateix el govern dels Estats Units situés de cop i volta els seus tipus d'interès al 10%, posem per cas, els grans beneficiats i els grans perjudicats per aquesta mesura no serien només d'Arkansas o de Los Angeles, sinó també de Bombai, de Tegucigalpa o d'Avinyonet de Puigventós. Ras i curt: la globalització és això, i no cal donar-hi més tombs.

De quines magnituds estem parlant? Primera: els xinesos fan servir, aproximadament, el 40% de tot el ciment i tot l'acer del món (abans de l'inici d'aquest projecte desaforat; imaginin què passarà quan es dugui a terme!). Segona: construeixen anualment una mitjana de 2.000 milions de metres quadrats. Tercera: són 1.314 milions d'habitants (per entendre'ns: a tota la Unió Europea som 501 milions de persones). Hi ha altres dades decisives –des de la taxa de creixement anual fins al consum de petroli, passant per les que fan referència al gegantí flux migratori interior del camp cap a la ciutat– que acaben de dibuixar l'escenari. Dit això, tornem al titular –“el govern vol enderrocar i reconstruir la meitat de tots els edificis de la Xina”– i rellegim-lo a la llum del que acabem de detallar. La inquietud està més que justificada: el volum de l'operació és tan enorme, tan desmesurat, tan insòlit, que conduirà per força a greus distorsions internacionals. No serà la primera vegada que passi. La Xina està colonitzant a la seva manera, silenciosament i discretament, l'Àfrica negra, i no és pas aliena als fets esdevinguts a la regió sudanesa de Darfur, per exemple. Abastir de petroli o peix congelat1.314 milions de persones en el context d'una economia planificada porta inexorablement a situacions de risc per a la resta del món.

Hi ha un altre factor que convé subratllar. El projecte del govern xinès només resulta viable en el si d'un esquema polític no democràtic, autoritari i constitutivament injust. El més paradoxal de tot plegat és que la puixança de la dictadura comunista xinesa es basa en l'exercici, a les anomenades zones especials, d'un capitalisme salvatge més propi de l'Anglaterra victoriana que no pas del segle XXI. La legió de desplaçats interns –la majoria antics pagesos que malviuen miserablement a la vora dels rutilants gratacels de Xangai– són els qui s'acabaran empassant la part més dura d'aquest projecte descomunal, a canvi d'uns salaris ridículs. Als seus avis se'ls va ordenar matar ocells, i a ells els toca ara enderrocar i tornar a construir cases. Totxos i pardals, grotescament agermanats gràcies als capricis d'una mateixa dictadura...

Per raons òbvies, relacionades amb la crisi que estem vivint, en els darrers temps s'ha reobert el debat sobre la conveniència o inconveniència de regular l'economia. És un debat estèril, absurd: l'estat pot, sens dubte, intervenir en l'economia. Regular-la, en canvi, no és possible, si més no en un context democràtic. Això només ho proven de fer els règims totalitaris, siguin de dretes o d'esquerres. Franco volia fer un motor d'aigua per garantir l'autarquia, i Mao matava pardals per consolidar la utopia socialista. Tots dos partien exactament de la mateixa perspectiva, en què la providència es passa a dir estat.