Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Memorial de greuges (3)

Els dos articles anteriors han estat dedicats a buscar un possible camí cap a la independència catalana. Feia suggeriments, sense voluntat de dogmatisme. El primer, i potser el que veig més clar, és que prèviament s’hauria d’escriure un resum dels greuges rebuts per Catalunya per part de l’Estat espanyol en els darrers anys. Em sembla absolutament necessari per donar una base a tots aquells que somien la independència però no saben ben bé per què i als qui no hi pensen perquè no hi veuen els motius.

L’article d’aquesta setmana i amb el número 3 per a confirmar una vegada més el memorial de greuges, voldria estar dedicat al problema fonamental. Si el cent per cent de la població catalana vol la independència l’aconseguirem; si només la vol el 25%, no hi ha res a fer. Aquesta premissa és absolutament necessària. No hi ha cap possibilitat de començar el camí cap a la independència si el percentatge de ciutadans catalans que la volen és del 30%, del 40% o del 55%. Dintre de la tercera part d’aquest plantejament, hi ha el de les activitats a fer. Fins ara, tot era escriure i pensar. La primera activitat d’un camí cap a la independència sense violència podria ser el de la desobediència civil. Si es reuneixen cent mil persones per a demanar-la, la Guàrdia Civil i la Policía Nacional la dissoldran fàcilment. Si un dia Catalunya queda paralitzada en un 80% aquest és un argument que pot anar a Brussel·les, Estrasburg o a Washington, seu de l’ONU. En els últims anys hem vist la separació de Txèquia i Eslovàquia i la resurrecció dels estats bàltics: Estònia, Letònia i Lituània. Si un poble demana massivament no dependre ni estar integrat en un altre resultaria possible fer-ho entendre internacionalment. És el cas d’Escòcia. Sí que, en darrer terme, això és el més difícil d’aconseguir, perquè forma part de la decisió final per part d’altres països i això exigeix que la situació sigui claríssima. Amb el 52% de les darreres eleccions no n’hi ha prou. L’objectiu de la independència no és portar a una guerra civil, sinó arrenglerar darrere de la idea la majoria dels ciutadans.

Franco va intentar liquidar el nacionalisme català afavorint la migració de la resta de l’Estat cap a Catalunya, fet que va representar un fort creixement del castellà a casa nostra. Ara ens trobem amb una segona immigració que en part arriba de l’Amèrica Llatina i que també utilitza el castellà per a fer-se entendre. Els catalans som una mica porucs i passem ràpidament al castellà quan se’ns adrecen en aquesta llengua. Fa poc, a un metge que em parlava castellà li vaig demanar si li feia res que li parlés en català. Ell es va posar a riure i em va dir: “Però si és la llengua amb què em parla la meva dona!” La conversa es va mantenir bilingüe.

Tal com ho veig i tenint en compte els pressupòsits que els he donat, crec sincerament que faran falta uns quants anys –sense precisar– per aconseguir la independència. Deia en un article anterior que la solució seria la conversió de la Unió Europea en un estat federal a l’estil dels Estats Units, on Catalunya seria un estat i tindria una àmplia autonomia acompanyada d’un possible estat basc en les mateixes condicions.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.