Ben poca cosa cal per exaltar l’odi de molts espanyols contra els catalans; qualsevol excusa és bona per no haver de resoldre els seus problemes i carregar els neulers als de sempre. En els últims anys de la dictadura, en plena efervescència de la lluita armada d’ETA, les elits de Madrid ja estaven més preocupades per allò que poguessin fer els catalans que no pas pel que feien els bascos! Que la fiscalia actual –al segle XXI– consideri terroristes els independentistes –per bé que esperpèntic– tampoc no és tan sorprenent, quan tots els governs espanyols, de dretes i d’esquerres –i també l’actual–, els tenen com a prioritaris en matèria d’intel·ligència, com s’ha fet palès amb les imputacions, detencions, condemnes i espionatges.

De tot plegat es desprèn que la democràcia de l’Estat està lluny d’allò que prediquen; la UE i l’ONU poden cantar missa, perquè ningú no pot donar-los lliçons; per tant, amb un interlocutor tan orgullós no hi ha lloc ni per a taules ni per a claredats. També se’n desprèn que tenen por de perdre els beneficis econòmics dels quals alguns, com molts dels enfurismats pel gag de TV3, viuen; també hi ha por de quedar sense bocs expiatoris, perquè els suposaria haver d’afrontar la seva realitat sense el coixí captiu que mantenen amb dents i ungles.

És un atzucac. Només hi ha una sortida, perquè l’imperi espanyol –el de l’honra sense vaixells– mai no ha negociat de debò amb ningú; en vol la humiliació. Esperar-ne, com en el passat, algun gest de seducció o un senyal de voler enraonar és perdre el temps; no hi ha raons, sinó un sentiment visceral d’estar al caire de l’abisme; estan lluitant per la seva supervivència. Que els catalans juguin el seu joc és allò que ho manté tot en un equilibri precari.