En la batalla que lliura el govern colombià per aprovar reformes de gran abast hi ha un patró que es repeteix: treure la preeminència del binomi gestió pública i privada al segon per donar-la al primer. Es podria pensar que és per una qüestió ideològica, i potser alguns dels ministres del govern, o el president mateix, s’ajusten a aquest dogma. No és pas així entre gran part dels ciutadans que van votar pel primer canvi polític real en 200 anys. Per a ells, el tomb no té res de doctrinari i fer servir només els paràmetres esquerra/dreta és del tot simplista.

En un sistema fins ara verge d’alternatives efectives, el canvi va més enllà d’un gastat eslògan electoral, i és vist amb la innocència de qui necessita creure que hi ha altres maneres de fer. No són pocs els electors petristes que simpatitzen amb les polítiques d’un suposat antagonista com Nayib Bukele a El Salvador, precisament perquè comprenen la fatiga dels guanacos, delmats per dècades de violència social.

Mentre que a Europa les reformes dels polítics es tradueixen en retallades de drets col·lectius, l’augment de tributs o l’allargament de la vida laboral, a Colòmbia se segueix el model europeu originari que ara trontolla en aspectes tan importants com pensió, salut i règim laboral. Aquests dies el que ofereix més titulars és la transformació del model de salut. En un país pensat i executat com una còpia de sèrie B del gran germà nord-americà, la sanitat és un negoci privat que majoritàriament es finança amb diner públic. La proposta del govern, igual com va passar amb el sistema pensional, ataca el colossal negoci d’unes poques multinacionals que engreixen els beneficis a costa del diner públic, o dels ciutadans que hi immobilitzen recursos. El debat està sent dur i sembla difícil que el projecte original, sense retocs importants, aconsegueixi els suports parlamentaris que necessita, més enllà de la coalició que sustenta el president. De tots els arguments dels contraris n’hi ha un de ben cínic: la corrupció. Oblidant les escandaloses fallides d’un reguitzell d’asseguradores privades, amb desfalcs milionaris, els partidaris del sistema actual anuncien un lladronici si el model passa a ser públic. Àgil, el ministre s’ha afanyat a deixar clar que cap recurs anirà als dirigents regionals o als alcaldes, uns funcionaris amb imatge de petits cabdills destres a posar la mà a la caixa. Encara és molt proper el cas del governador que, durant la pandèmia, inflava el preu de les llaunes de tonyina, entregades com a ajuda directa a població en risc extrem de fam.

La corrupció és la lletania tradicional d’aquestes contrades. Malgrat ser un fenomen universal, en terres assecades per dècades de saquejos els efectes són devastadors. L’atmosfera asfixiant de la República Dominicana durant la dictadura trujillista, que Vicenç Riera Llorca va dibuixar a la seva novel·la Tots tres surten per l’Ozama, és una imatge prou clarificadora. Una cleptocràcia que cisella un medi particular que porta a la destrucció, gràcies a les supersticions, la ignorància i un empeltament de bona part de la població nadiua, forçada per l’instint per sobreviure. Res a veure amb l’Espanya de la caixa B del PP, la d’en Roldán i el germà barbut d’en Guerra o la Catalunya d’en Millet i el 3%. En societats bastides amb filferro, els efectes de les crisis són més feridors del que indica la semàntica.

Diu la periodista Anna Bosch, en una entrevista per al seu llibre en què explica l’arribada de Putin al poder rus, que els corresponsals estrangers eren una mena de caixers automàtics per a la policia postsoviètica. Qualsevol que hagi conduït un cotxe en un país llatinoamericà sap del gust dels uniformats per les ofrenes pecuniàries, a canvi de fer ulls grossos. Són com els nadius d’en Riera Llorca, adaptats a una societat potinejada per la corrupció estructural. Avui, però, la política oficial colombiana és un acte cabut de resistència, precisament, de qui no vol passar avall i acabar sortint pel seu Ozama particular.