Opinió

El rus de la Draga

El temps es va aturar quan el terrisser i el cònsol pescaven a la Carpa d’Or

Sofia no l’acompanyava a Banyoles. No la menciona el cronista Anton Maria Rigau quan descriu l’arribada, el desembre del 1936, d’un personatge menut i de posat calmós, cabellera blanca i ulleres. L’elegància d’un diplomàtic que vint anys abans havia assaltat el Palau d’Hivern. L’alcalde Benet Dilmé se’l fita suspicaç quan li demana llicència per pescar a l’estany. Sap que Vladímir Antónov-Ovséienko, el consol soviètic, ha estat enviat per controlar les atzagaiades anarquistes i assegurar l’hegemonia roja. I ell és de la CNT. Hi accedeix sempre que s’estigui de fer propaganda comunista. Diuen que el cònsol, escaquista i bocafí, un xic golafre, enamorat de la seva dona Sofia, a qui havia conegut a Praga el 1927, es va apassionar amb l’estany, es va fer amic del jutge Miquel Juncà, que l’anava a buscar a l’hotel Flora per anar amb el cotxe oficial a la Carpa d’Or. Allà els esperava tot fumant amb la pipa en Salvador Vila, “en Vador terrisser”, que seguint les ordres de l’alcalde Dilmé, l’assessorava en l’art de la pesca lacustre. Situada al cap de Bou, seria més apropiat dir-ne la pesquera dels Soviets, que és com es va anomenar, quan el cònsol era un heroi de l’Octubre Roig, i la cooperativa banyolina dels paletes es feia dir Els Soviets. El temps es va aturar els divendres mentre el terrisser, marcial i rústic, aconsellava el cònsol si un o altre esquer. Diuen que en una posta de sol, que a l’estany és l’hora rosa, el cònsol, des del balcó dels Soviets, va pescar una carpa gegantina. Diuen els que el van conèixer, que el cònsol tenia la mirada trista; ensopida per les diòptries de la miopia i quan es treia les ulleres mirava amb la credulitat d’un nen. El terrisser el va acompanyar a can Parrassa, on l’Esteve Rigau, carlí de soca-rel i catòlic practicant, li va reparar de mala gana un vidre que li havia saltat. No li va voler cobrar res i “el rus de la Draga” li va encaixar la mà llargament. Diuen que la minutera encara no avança en el despertador que en Parrassa estava arreglant quan van entrar el terrisser i el cònsol. “Seria tan roig com es vulgui, però de senyor ho era”, recordaria anys després. L’abril del 1937, el cònsol va dir adeu: intuïa la seva fi i la de Sofia a la Lubianka? I va agrair el temps aturat; la propina que no s’espera i ho és tot. Va regalar una canya plegable al terrisser i va signar a l’àlbum del Museu Darder, prova del temps que el cònsol va aturar a Banyoles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia