Resta'n una, Urkullu

La plurinacionalitat ja té un estatus molt semblant al del federalisme espanyol, els ulls del riu Guadiana i el monstre del llac Ness. Tots són fenòmens que apareixen i desapareixen i que els pot fer aparèixer o desaparèixer gent diversa. No hi ha un dret de propietat, una marca registrada o una tradició mil·lenària única. Tampoc hi ha model concretat, ni pauta repetida, ni llibre d’estil acurat. Al contrari. Admeten improvisació, indefinició i varietat. Apareixen en temps en què s’ha de fer bullir l’olla, però ningú sap gaire bé quins ingredients donaran el gust que es demanarà perquè tampoc se sap qui s’asseurà a taula ni quins gustos tenen. No sembla que la plurinacionalitat que ara ven Urkullu sigui la plurinacionalitat amb què els socialistes van ensopegar una vegada a Granada i que han exhibit periòdicament com a declaració de Granada. De fet, gaire ningú en sap ni gall ni gallina, però l’han usat d’espantall més d’una vegada. No sembla tampoc que la plurinacionalitat que ven Urkullu sigui la que cantava Iceta el 2019 a partir dels estatuts d’autonomia i la Constitució i que a vegades li sortia de vuit nacions i a vegades de nou. Aquesta plurinacionalitat d’Urkullu és, i ja em perdonaran, una collonada. Una pentinada de gat per entretenir la parròquia mentre no saben com endreçar l’embolic. En qualsevol cas, Urkullu, quan facis números, en pots restar una. L’11-S podràs veure clar, per enèsima vegada, quina has de restar.