Estem en un procés d’independència que no és qualsevol cosa. No ho podrem demostrar, però vam perdre la gran oportunitat just després del 9-N (2014). Portàvem un ritme frenètic que havia desbordat tothom, començant pel mateix Estat espanyol, que no s’ho acabava de creure i estava apuntant en una direcció equivocada (cas Pujol, sobretot), però també havíem agafat desprevinguts tots els partits polítics catalans (la baula feble del procés), que no tenien més remei que seguir l’estela de la societat civil, amb l’ANC al capdavant. Ja llavors vam començar a veure alguna cosa més que desavinences entre els partits i, sobretot, entre els seus líders.

De resultes d’aquelles desavinences, el President Mas va haver de fer un pas al costat i, de sobte, apareix en escena en Carles Puigdemont. Ell va ser el primer sorprès, segur, però va entomar el repte. Al cap de 18 mesos, mal comptats, arribàvem a l’1-O i iniciàvem un camí sense retorn, ple d’incerteses i d’esperança. Una data històrica també envoltada de deslleialtats i errors descomunals, però que ens convé retenir a la memòria perquè tot pinta que serà transcendental per al nostre futur nacional.

Han passat sis anys des de llavors. Està costant sang, suor i llàgrimes, però tot comença a situar-se en el seu lloc. Ningú ha renunciat a la independència, però ningú té la recepta màgica per arribar-hi. Fins fa ben poc, hi ha hagut tres camins més o menys definits: gestionar l’autonomia per preparar molt millor el nou embat, fer efectiu el mandat de l’1-O com més aviat millor i el tercer, substituir la baula feble per una de més consistent. Són només tres titulars, que admeten tots els matisos que calgui, però que identifiquem clarament amb les propostes d’ERC, Junts i l’ANC.

Tots aquests camins poden quedar fets miques, de cop, amb el plantejament que va fer el President Puigdemont el passat dia 5, des de Brussel·les. Ara només cal que Junts mantingui la posició, Esquerra segueixi el mateix camí i, de retruc, aconseguim alinear tots els actors en la mateixa direcció.

Però ai las, com som els catalans! (i encara més els independentistes!). Ben aviat, han sortit veus que parlen de desconfiança, de tremolors a les cames i de mil coses més per preparar-nos pel pitjor, per la fallida definitiva d’una persona que ha hagut de fer el seu procés vital per adaptar-se al que representa l’exili i, sobretot, per acabar assumint el paper que la història li pot haver assignat. És cert, ha costat, necessitàvem que hagués entomat molt abans el paper de cap d’Estat, però el dia 5 no parlava el dirigent de Junts (formalment ja no hi té cap càrrec) sinó el President de la República (a l’exili).

Les paraules del President van ser clares i nítides. Són, alhora, el seu compromís sense matisos. Segur que sap que la seva credibilitat depèn del manteniment de la posició. Més enllà del que va dir, cal fixar-se en com ho va dir, en el to i en la solemnitat i transcendència del discurs. Una compareixença davant el país, sense una roda de premsa que hagués desviat l’atenció.

Deixem-nos, tots plegats, de fer xerrameca i tanquem files entorn de la persona que, amb un sol discurs i amb els aclariments per xarxes socials que tant li agraden, ha recuperat la moral col·lectiva: Però sobretot, siguem capaços de tornar a actuar tots plegats en la mateixa direcció. De moment, i en pocs dies, s’ha demostrat que no hi havia impediments per parlar en català a les Corts espanyoles i el reconeixement del català com a llengua d’ús a la UE ja ha arribat més lluny del que s’havia aconseguit fins ara (això sí, al ritme que ens té acostumats aquest guirigall d’Estats que és la UE). De moment, el PSOE està preparant el terreny per l’amnistia, assumint que l’enfrontament amb els seus tòtems històrics i amb la dreta espanyola, tensarà les cordes dels avaladors del règim del 78 fins al límit...com ho va fer el pobre estatut del 2006. No deixen de ser els passos previs per a la negociació de fons, el compromís històric, el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i, en conseqüència, amb dret a l’autodeterminació. Llavors sí que estarem on volem estar: o referèndum acordat, amb el procés de secessió ben perfilat, o l’1-O ens donarà tot el dret a la unilateralitat. Temps al temps i molta confiança, en el President i en tots i cadascú de nosaltres.

Molta gent reclamava lideratge, ara que ja el tenim, no hi ha excuses per no tornar a la feina. El debat del full de ruta de país està en marxa (www.mxi.cat).