Crònica de Barcelona
La ‘manada’ i el ‘seu’ capità
El cas de Dani Alves no era l’únic, ni el més greu, d’agressió sexual que es veia ahir a l’Audiència de Barcelona
La balança que es fa servir per mesurar la importància d’un fet noticiable és, sovint, tan difícil d’afinar que el seu comportament acaba esdevenint absurd, fins i tot de difícil comprensió. Si la qüestió a dirimir es planteja de forma tramposa, aleshores el cas és de fàcil resolució. El dilema és resoldre quin fet és més noticiable, si la violació grupal de set joves a una menor o una agressió sexual d’un home a una dona en el lavabo d’una discoteca de Barcelona.
Tots dos són fets repugnants, rebutjables, delictius, però, plantejats així, mantenint l’anonimat dels protagonistes, és evident que una agressió sexual grupal és un fet que desperta més l’interès i la preocupació de la ciutadania, sobretot si es té en compte l’impacte social, jurídic i polític que en el seu dia va tenir el cas de La Manada de Pamplona. Ara bé, si el protagonista de l’altre cas –home agredeix dona a la fi d’una nit de festa i de copes en el reservat d’una selecta sala de festes– resulta que és Dani Alves, el futbolista més llorejat de la història i un tipus de popularitat planetària, aleshores el mecanisme d’equilibri de les balances salta pels aires i el periodisme es torna, literalment, boig.
Ahir, en el mateix espai del Palau de Justícia de Barcelona, en dues sales separades només per una paret s’hi celebraven aquests dos judicis. En una, la sala de vistes de la secció sisena, hi compareixia Dani Alves amb un seguici de 270 professionals de la comunicació acreditats convenientment per seguir el seu cas, un contingent de mossos d’esquadra mobilitzats per garantir la seguretat d’acusat i denunciant i un evident maldecap organitzatiu per a la secció encarregada de jutjar els fets, l’Audiència i el servei de comunicació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A l’altra sala de vistes, de la secció tercera, només els lletrats i acusats i cap periodista pendent de l’evolució del debat jurídic que hi va tenir lloc, consistent en la vista d’apel·lació al recurs de la sentència per una violació grupal comesa a Sant Boi amb menors implicats. Ahir tota la tinta era per a l’escàndol de l’estrella mediàtica atrapada en un comportament vergonyant. Fins i tot els acusats de la manada semblaven més pendents de veure passar el seu capità que no pas dels seus problemes amb la justícia.
Molta expectació i molta premsa per poder explicar ben poca cosa del pas del reu Dani Alves pel Palau de Justícia. Tot el que qualsevol periodista pugui dir d’ell és el mateix que el lector pot arribar a deduir, perquè com que no declara fins demà, tot el que es pot explicar surt de les úniques imatges que d’ell van transcendir obtingudes per un grup de càmeres autoritzats a gravar-lo i fotografiar-lo abans d’iniciar el judici. Es pot dir que va lluir la pulcritud dels presos que volen agradar al tribunal i que va estar tranquil, també quan va escoltar la víctima a l’altre costat de tres biombos que van impedir el contacte visual entre tots dos.
Va ser quasi impossible veure’l transitar emmanillat pels passadissos judicials, perquè els Mossos van organitzar un dispositiu especial –quasi de tracte de favor– per reduir al mínim la seva exposició pública. No calia, ningú l’hauria xiulat, tampoc ningú l’hauria aplaudit. No, ahir no era dia d’ovació.
