El factor humà
15 quilos contra 25.000 morts
Tres activistes històrics arriben al desè dia de vaga de fam per reclamar la fi del comerç d’armes amb Israel
La gent que entra aquests dies a la seu de Migra Studium, a tocar de l’ajuntament de Barcelona, ho fa amb un aire compungit, com qui visita a l’hospital un malalt en estat delicat, i ho fa també caminant com no volent fer soroll, talment com es camina damunt un tou de fulles seques, delicadament, quan es procura no trencar-les. Però tot just es traspassa el llindar de la porta la cosa canvia i allò que semblava que havia de ser l’avantsala d’un funeral es converteix, gairebé, en una festa.
Arriba la Gabriela Serra i la seva salutació de benvinguda és un cop al braç esquerre, però no pas un copet, no, un cop de camaraderia, energètic, tal com és ella. Després apareix la Llum Mascaray i la seva mirada franca i el seu somriure encomanadís ho omplen tot i, finalment, l’encaixada de mans que ofereix en Martí Olivella és de veritat, no pas d’aquelles de mà estovada i decadent, sinó una encaixada de “vinga, som-hi, anem per feina”.
Heus aquí el trio activista que des del dia 1 de febrer fa vaga de fam per reivindicar que el govern de l’Estat espanyol posi fi al comerç d’armes amb Israel i faci costat a la denúncia de Sud-àfrica davant la Cort Penal Internacional contra el govern de Jerusalem. Des d’aleshores, l’única ingesta és la de dos litres diaris d’aigua, que prenen, a petites dosis, seguint un horari estricte. Un got, una canya i, així, anar xuclant lentament. L’única llicència és, de tant en tant, prendre una mica de Vichy, per l’aportació de minerals que aquesta aigua suposa. Res més.
El resultat de tot plegat, quantificable, és la pèrdua de quinze quilos de pes entre tots tres. Aquesta és la dada que es posa en un dels platets de la balança; a l’altre platet, una altra de molt més bèstia i que justifica aquesta i tantes vagues de fam com es posin en marxa: 25.000 morts a la Franja de Gaza per l’acció destructiva de l’exèrcit d’Israel.
I és perquè la tragèdia a Palestina és tan gran que l’afebliment que dia a dia van constatant aquests tres activistes al seu organisme no els passa factura en l’ànim ni en l’objectiu divulgatiu d’escampar els motius de la seva lluita. Més aviat al contrari, són tot força.
La principal ocupació de tots tres és rebre les visites de tothom que els va a veure i explicar-se, ja sigui a amics que els transmeten suport, periodistes que aixequen acta de l’acció o polítics que van a interessar-s’hi; Ada Colau, Jéssica Albiach, Alba Vergés, Carles Riera, Francesc de Dalmases... Fins ara ni rastre del PSC, tampoc cap visita del president de la Generalitat, Pere Aragonès, ni de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, tot i tenir els despatxos a tocar del lloc on es fa la vaga.
Els tres activistes no van “a mort”, com diu Olivella. Amb l’estesa de cadàvers de Gaza ja n’hi ha prou. A les persones com la Gabriela, la Llum i en Martí se les necessita vives, ni que sigui enganxades a una canya per on xuclen aigua, però vives i emprenyant, removent consciències, fent que entitats i particulars omplin la bústia del ministre d’Exteriors de cartes amb les seves reivindicacions. “No es tracta de preguntar què fem nosaltres, sinó de preguntar-se què podem fer junts per Palestina”, diu en Martí abans de tornar a encaixar fort la mà en acomiadar-se.
