Commemorem avui el Dia Internacional del Treballador, el Dia del Treball o Sant Josep Obrer, com es deia durant el franquisme per amagar les reivindicacions d’una dictadura que es deia democràcia, però orgànica, i que quan parlava de sindicats era només dels verticals, que també dominava el règim perquè ser dels altres portava directament a la presó. Avui doncs, serà dia de manifestacions dels sindicats. Sortirà molta gent al carrer, certament, amb consignes lligades a la feina, a la plena ocupació, als salaris dignes, a la reducció de la jornada, al que toqui. Fa l’efecte, però, que alguns sindicats, els més importants, estan tan vinculats al sistema de govern que vam anomenar transició, que ja són una part d’aquest règim. I que potser a casa nostra no vam saber seguir el camí dels bascos, que van promoure els seus sindicats al marge dels d’obediència estatal, que són els que han acabat sent els majoritaris. La Intersindical, però, ha agafat volada i es declara d’obediència nacional. De la nostra, de nació.

La commemoració vol recordar els màrtirs de Chicago, la gent que va ser ajusticiada després del que es va conèixer com la Revolta de Haymarket, on després de violents enfrontaments van morir molts treballadors i alguns policies. Des del congrés obrer de París de 1889 és així. Ara, tal dia com avui és festiu a diverses parts del món, no pas els Estats Units ni la Gran Bretanya. Però també és veritat que mentre que la gent que sortirà al carrer amb ànim reivindicatiu continua defensant la causa dels treballadors, són pocs els que surten al carrer en comparació amb els que només fan festa. I aquest any cau en dijous i són massa els que pensen en un bon pont, tot i la proximitat amb la Setmana Santa.

Però n’hi ha moltes, de coses a reivindicar. L’1 de maig i cada dia de cada dia. Demanar la plena ocupació està bé, però cal posar-hi les eines per fer-la possible. És lògic demanar millors jornals, perquè la precarietat afecta bona part de la gent. Millorar les condicions de treball és també sensat. Exigir la redistribució de la riquesa és una demanda tan lloable com impossible de complir. En general fa l’efecte que no anem a millor sinó a pitjor. Vaig sentir el catedràtic Quim Brugué explicar fa molts i molts anys que abans tenir feina et permetia sortir-te’n, però que entràvem en una fase en què tenir feina no et permetria deixar de ser pobre i a molta gent li caldrien ajudes socials. Llavors vaig pensar que exagerava, però vair trigar poc temps a haver-li de donar la raó. Ara mateix un sou no garanteix res. Hem perdut l’ascensor social. I la gran pregunta és com la majoria de la gent que no ho tingui resolt per herència, s’ho farà per comprar un habitatge digne. Ara amb els sous normals, es fa molt difícil pagar un lloguer, i no diguem donar l’entrada per a un pis i quedar lligat a una hipoteca de molt llarga durada.

Tenim molts reptes. Es cova un malestar social molt profund que no sembla pas que es pugui arreglar amb manifestacions com les que es faran avui. Algú ha de pensar en gran i a llarg termini. Assegurar una vida digna és començar a donar solucions al tema de l’habitatge.