La diplomàcia vaticana s’ha caracteritzat per la seva centralitat europea, una neutralitat activa, amb intervencions discretes destinades a garantir la influència de l’Església, i la defensa explícita del catolicisme occidental com a nucli de l’ordre internacional. El llegat diplomàtic del papa Francesc representa una transformació profunda en la projecció internacional del Vaticà, marcant un allunyament del model eurocèntric cap a un enfocament centrat en el Sud Global i les seves complexes realitats. Com a fill del Con Sud-americà, Bergoglio va imprimir a la diplomàcia vaticana un gir radical i va privilegiar les perifèries sobre els centres de poder establerts. Lluny de concebre el món com un tauler binari de potències enfrontades, Francesc va exposar la imatge del poliedre, on cada actor conserva la seva identitat mentre forma part d’un tot comú. La metàfora del poliedre ja és present al seu document programàtic Evangelii gaudium de 2013, que critica la “globalització de la indiferència” i crida a un diàleg polític i social més inclusiu.

La visió de Francesc connecta amb corrents postcolonials crítics en les relacions internacionals com els enarborats pel camerunès Achille Mbembe i el portuguès Boaventura de Sousa Santos. A Sortir de la grande nuit: essai sur l’Afrique décolonisée (La Découverte, 2010), Mbembe suggereix que la descolonització ha de ser tant un procés polític com una alliberació simbòlica i cultural que afirmi la diversitat com a riquesa i no com a problema. Un principi que Francesc va aplicar a través de la promoció d’un diàleg interperifèric entre les vores del sistema internacional. A Epistemologias do Sul: para uma ciência pós-abissal (Cortez Editora, 2014), De Sousa Santos apel·la a superar el monopoli cognoscitiu occidental, una altra màxima que Francesc va aplicar en donar veu i rellevància a savis indígenes i esglésies locals respectant aquestes les seves pròpies expressions en termes de litúrgia, pràctiques pastorals i relació amb els poders polítics.

L’esmentada obertura diplomàtica vaticana també dialoga amb teòrics occidentals com Hedley Bull. Representant del “realisme institucionalista”, Bull va influir en la configuració de polítiques exteriors que pretenien mantenir l’equilibri a través del diàleg multilateral, on un clar exponent pot ser Kofi Annan, exsecretari general de l’ONU. A la seva obra clàssica The anarchical society: a study of order in world politics (Columbia University Press, 1977), l’anglès argumenta que l’ordre internacional depèn de la col·laboració entre estats en àrees d’interès mutu, un concepte que el difunt sant pare va manifestar a les encícliques Laudato si’ (2015) i Fratelli tutti (2020), que promouen la cooperació global per abordar desafiaments com la pobresa, la crisi ecològica i els drets humans. Sota Francesc, el Vaticà també va ampliar la seva vasta xarxa diplomàtica, que comprèn relacions amb 184 països i presència en organismes internacionals, complementada per xarxes com les de Càritas, que ofereixen accés a realitats inabastables per a la resta d’actors.

La ruptura conceptual del difunt papa amb la vella diplomàcia vaticana es manifesta en la reconfiguració operada al Col·legi Cardenalici, incorporant veus de regions històricament marginades com Myanmar, Bangladesh, Mongòlia o Papua Nova Guinea, i en el reforç de l’autonomia cultural de les esglésies locals. Exemples pràctics d’aquesta revolució inclouen les negociacions amb la Xina sobre el nomenament de bisbes (2018) i la mediació en conflictes globals com al Sudan del Sud, organitzant Francesc el 2019 un retir espiritual amb els líders rivals Salva Kiir i Riek Machar, arribant a besar-los els peus en un gest simbòlic de compromís i preguera a favor de la pau i la reconciliació en aquestes perifèries oblidades.

Tanmateix, la continuïtat d’aquesta línia encara està oberta a la contingència històrica. El seu futur depèn ara del conclave del qual sorgirà un nou papa i de les decisions que prengui el Col·legi Cardenalici reformulat, però no completament reconfigurat, sense poder descartar un retorn a postures eurocèntriques. Tanmateix, les mutacions estructurals i conceptuals implementades podrien deixar una empremta permanent, posicionant l’Església com un actor capaç d’articular les inquietuds del Sud Global en temes crucials com la migració, el canvi climàtic i la justícia social. Sense respondre a una mera estratègia adaptativa, aquesta opció teològica entén la diversitat com a element constitutiu del catolicisme i representa un canvi disruptiu i potencialment durador del pontificat de Francesc, que ja havia entrevist la deriva cap a un escenari internacional marcat per una pluralitat de centres de gravetat i la crisi dels paradigmes civilitzacionals exclusius.