El doble de campiones

Júlia i Marina Salanova Oliva van néixer competint. La Marina estava millor col·locada per néixer per via natural però, en néixer per cesària, va ser la Júlia la que va arribar primer al món. Dos minuts de diferència que poc importen ara que aquestes bessones d’Igualada estan a punt de fer trenta anys havent posant punt final a una brillant carrera esportiva. La Júlia al Club Bàsquet Igualada i la Marina al Club Futbol Igualada, entitats que han organitzat actes d’homenatge per reconèixer l’empremta que deixen dins i fora dels terrenys de joc.

Fa divuit anys que van iniciar-se en l’esport federat, tot i que l’esport ja formava part del seu ADN. “La nostra família estava envoltada d’esport tot el dia”, reconeix la Júlia, que va decidir-se pel bàsquet al club on ja jugava el seu germà gran, en Pol. Al cap d’uns anys, “per canvis que hi va haver al club” decideix marxar perquè “no hi estava a gust”. Amb altres companyes munten un equip “per passar-s’ho bé” i, quan s’acaba dissolent marxa al Nou Bàsquet Olesa. Fa dos anys va tornar al CB Igualada, on ha jugat les dues darreres temporades a Copa Catalunya. “Jo sempre havia dit que tard o d’hora volia tornar. Volia acabar de blau”, reconeix la Júlia.

La Marina es va decantar pel futbol ja des de l’escola: “Algunes jugàvem a l’hora del pati a futbol; érem molt poques i les rares.” I va començar al CF Igualada, amb un ràpid ascens en un moment en què el futbol femení encara era minoritari. La Marina recorda que feia tercer d’ESO i ja va saltar al primer equip: “Els primers anys jo jugava amb dones que potser tenien trenta o quaranta anys, no ho sé. Jo les veia molt grans.”

Ha rebut ofertes de grans equips, “algunes de més temptadores que d’altres” reconeix la Marina, però cap podia competir amb el club de la seva vida: “Em sentia còmoda, estava a casa i em sentia superbé, jugant amb les amigues i posant la teva vida al davant del futbol. Algunes ofertes suposaven posar el futbol al davant de la meva vida.”

Grans moments. La Mariona es queda amb l’ascens a tercera i el seu primer gol en el partit en què va debutar en el primer equip –“encara el tinc aquí”, explica assenyalant-se el cap–. La Júlia recorda una final a quatre per ser campiones de Catalunya a Olesa. Van perdre, però al final del partit l’afició i un dels equips contra els quals s’havien enfrontat van baixar a la pista a ballar amb elles. Se li posa la pell de gallina quan ho recorda i conclou que “més enllà de perdre o guanyar, al final hi ha aquestes coses”. També hi ha els pitjors moments. Per a la Mariona han estat les lesions i la Júlia recorda dolguda quan va decidir “a contracor” marxar del CB Igualada.

Tanquen una etapa, però n’obren una altra en què no descarten nous papers vinculats a l’esport i continuar exercint com les campiones que són. Una frase de la Júlia com a mostra: “L’esport està molt bé, però de les victòries o derrotes no te’n recordaràs. En canvi, la gent que t’acompanya en aquest camí és la que quedarà per sempre.”