Una de les bones coses que ens permet l’ofici de periodista és la possibilitat d’entrevistar (de conversar, d’endinsar-nos –encara que sigui de cua d’ull– en el seu corriol de pensament, de veure-les en la privacitat de casa seva i d’escoltar-ne unes reflexions que ens deixen un pòsit que ja es queda inexorablement en la nostra vida) persones que sobresurten de la línia monòtona de la quotidianitat. És el goig de trobar-te, de tant en tant, un entrevistat savi. Un erudit del pensament com és el filòsof, teòleg i traductor al català de les grans obres de la filosofia universal Pere Lluís Font , que aquest dilluns, dia 2, rebrà de mans d’Òmnium el 57è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en un acte al Palau de la Música Catalana. Amoïnat per uns problemes de salut que minven la fortalesa del seu cos, manté intacta la capacitat de raonament que, als 91 anys acabats de fer, ha anat llaurant (ell, que sempre diu que va canviar l’ofici de llaurar la terra pel de llaurar l’esperit) durant tota una vida dedicada a la filosofia i al pensament. Durant l’entrevista, una part de la qual va sortir publicada ahir en aquest diari –perquè l’espai és finit–, va parlar de Pascal, un dels seus filòsofs de capçalera, que ha traduït al català. I d’ell en va triar dos dels seus pensaments més coneguts: “El cor té les seves raons que la raó no coneix” i “L’home no és sinó una canya, la més feble de la natura, però és una canya pensant. [...] Així, tota la nostra dignitat consisteix en el pensament”. I quina sort en tenim dels homes –com ell– i les dones que cultiven aquest pensament sempre en la bona direcció.