Tinc un amic rosinc (de Roses, Alt Empordà) que l’altre dia, que ens vàrem trobar a fer un relaxant arròs a la Pelosa, me’n deia una que no li havia sentit a dir mai a l’àvia Neus, però que ben bé en podria ser, i que ja li vaig dir al moment que me l’apropiaria un dia o altre. Aquí la teniu. “Qui té mossos i no els veu, és pobre i no s’ho creu.” Per això Feijóo, que se sap ric d’opcions de futur, té sempre el mosso gros ben a prop i ben amarrat. Ben cert que el gallec és peix bullit i sang de nap, però sap tan bé com el meu amic de Roses que si no se’ls vigila, els mossos a vegades li fan la feina que fa pena i a vegades es fan la feina per a ells mateixos. Per això deixa a Ayuso la corda que li deixa. Perquè “la veu” constantment com toca veure els mossos. És el joc que es porten, cada dia ho tinc més clar. De vermell, divendres a Barcelona (i per lliure dels altres presidents del PP); i de blanc virginal diumenge a Madrid (i amb molta més verborrea que el mateix Feijóo), la líder madrilenya és la jugada perfecta perquè l’adveniment de les gavines al govern de l’Estat no es quedi en el mandat del gallec (sigui d’una o de dues legislatures). Ara Ayuso contrapesa Vox per veure si poden governar sense tanta dependència dels d’Abascal. Després vindrà el seu temps (té disset anys menys que el gallec) i no patiu que ja farà un viatge cap al centre i acabarà parlant català en la intimitat com el capo di capi. Per ara és el mosso a vigilar per l’amo. La mossa, vaja.