Un cop més, l’Espanya política, envoltada d’un afer de corrupció. Fa set anys, Rajoy, via moció de censura, va caure de la presidència del govern per afers de corrupció. Ara, Sánchez ha quedat lligat de mans i peus amb l’ai al cor esperant que no surtin més vídeos i àudios que l’acabin comprometent i que es vegi obligat a tirar la tovallola.

Mai he volgut ésser partidari de generalitzar que tota la classe política és corrupta. Una majoria de polítics són honestos i capaços de deixar-se la pell pel bé públic. Com se sap, n’hi ha que busquen projecció i cobrir els seus egos. Fet permès sempre que compleixin amb la seva obligació.

D’altra banda, queda demostrat que hi ha polítics corruptes convulsos. Els que roben mitjançant comissions, mossegades i, d’altres, per al seu benefici personal. L’ex director general de la Guàrdia Civil Roldán és un exemple de l’Espanya dels noranta. L’afer Gürtel vinculat al PP, un robatori per finançar el partit i lucrar persones del PP. I els que roben només per al finançament il·legal del partit, afer que es va demostrar amb el cas Filesa, vinculat al PSOE. No hi ha dubte que les corrupcions més perilloses per als partits polítics són aquelles en què el corrupte és enxampat posant la mà al calaix per a ell i per al partit.

La Guàrdia Civil hauria entregat al Tribunal Suprem les transcripcions d’unes converses sostretes del mòbil de Koldo García, exassessor del ministre Ábalos, que impliquen presumptament Santos Cerdán, tot plegat per arreglar concursos públics.

Aquesta setmana ha estat un reflex de veure una classe política espantada, que alentirà els projectes pendents com ara el finançament i fins i tot Rodalies. En aquests moments, ningú posa la mà al foc per ningú. Una situació que provoca tensió esperant si Santos Cerdán robava per a ell, per al partit o si ho feia per a tots dos. Si és així, Sánchez té un problema. Si robava per a ell, s’haurà d’entendre amb el jutjat.