Abans de la projecció al Cinema Truffaut de Girona del documental Escrivint amb foc (2021), l’Elisabet Don, col·lega de l’agència de notícies ACN, em comentava la fortuna compartida de ser dones periodistes en un entorn molt diferent del de l’Índia. La nostra pell també remarcaria aquesta diferència si fóssim a l’estat d’Uttar Pradesh entrevistant un policia, el candidat electoral o el jove vigilant de la moral hinduista, que és el que fan les joves dàlit, unes pàries per a la societat de castes, les quals amb els telèfons mòbils graven, editen i difonen les violacions constants a dones, les màfies de les mines o l’estat penós de les carreteres. Les pàries exerceixen el periodisme més pur, el que és, com diuen, “un dels pilars de la democràcia”; reflexió gens naïf, sinó que demostra la pulsió professional que des d’aquí costa cada cop més mantenir. El diari Khabar Lahariya és la seva veu i alhora la via amb la qual aprenen, s’ajuden –amb el funcionament del mòbil o en l’enfocament d’un reportatge– i, en aquest creixement, s’alliberen. El periodisme les fa poderoses, en tots els àmbits, i també les posa al punt de mira. En una escena, la reportera Suneeta camina quilòmetres per fer-se ressò d’una denúncia. Encerclada pels homes que reclamen les millores, ha d’aguantar el seu menyspreu i intimidació. Sense perdre el somriure, i amb uns ulls que espurnegen com només ho fan quan entres en una redacció i tens 20 anys, els escolta i contesta: “Sí, però dona’m una entrevista.”