Un bressol fet a miques

Si surto al carrer i pregunto a la gent quantes llengües oficials tenim, gairebé ningú em dirà que tres. Ben pocs saben que l’Estatut del 2006, encara primparat però vigent, fa oficial a tot el territori l’occità al costat del català i el castellà. Molts també ignoren que, fins al segle XIII, català i occità eren percebuts per molts com una sola llengua, i que l’occità va reeixir a crear una llengua literària de prou prestigi perquè els nostre poetes hi componguessin i fos durant segles un model per a la nostra literatura, fins al punt que es pot dir que l’occità ha sigut el bressol del català. I potser per això quan Aribau explora en l’Oda a la pàtria quina és l’arrel emocional que el lliga al català, li surt dir-ne llemosí.

I si ara us ho explico és perquè vull parlar d’una polèmica encetada aquests dies arran de la llei de l’aranès. Sembla només una qüestió de noms –¿n’hem de dir aranès o occità?–, però planteja l’enorme, potser insuperable, repte que suposa normalitzar una llengua minoritzada.

Perquè el problema de fons no és tant el nom com l’estàndard. Més exactament: quin estàndard?, quina norma gramatical per a la llengua formal –de l’escola, els mitjans i el govern– hauria de tenir aquest aranès que volem normalitzar? Ningú nega, almenys entre la gent culta, que l’aranès és una varietat de l’occità, concretament del dialecte gascó, però aquesta occitanitat la percep molt dèbilment una població que ha viscut sempre aïllada dels veïns del nord.

S’enfronten dues maneres de veure-ho. Per uns, l’únic camí viable és reintegrar-lo a l’occità sota un estàndard basat en el llenguadocià, el dialecte més central. Francesc Macià ja hi va apostar el 1935, quan va pagar l’edició d’una gramàtica llenguadociana. I ara ho defensa el Centre d’Agermanament Occitano-català i el seu president, Enric Garriga i Trullols.

D’altres creuen que no som ningú per decidir l’estàndard occità i temen que propugnar-lo a la Vall d’Aran provocarà desafecció en una població que només sent seva la llengua que parla. Per ells, la reintegració serà traumàtica si no és molt progressiva. Ho diu Paco Boya, el síndic d’Aran.

Si del que es parla a la Vall d’Aran en diem sempre aranès i en fem un estàndard autònom, facilitarem que la gent s’hi adhereixi, però a un enorme cost: el d’aïllar-lo i restar-li un potencial imprescindible en el marc d’una societat moderna.

Si, per contra, acceptem que és només un petit dialecte d’una llengua que entenen 3 milions de persones, i el subordinem a un estàndard basat en el dialecte més central, aplanarem el camí perquè arribi a una certa normalitat, ja que assolirà la massa crítica de parlants que fa rendible un mercat editorial i mediàtic.

I, tanmateix, la força d’aquests arguments fa ben poc forat en els sentiments del parlant. L’existència d’una llengua –és a dir, d’un conjunt de dialecte subordinats a un estàndard– és sempre el resultat, i no la causa, d’un procés polític que sotmet un territori a un poder més o menys centralitzat i el dota d’una unitat administrativa. Fer primer l’estàndard i esperar que en derivi el procés polític, o que, pel mer fet d’existir, esdevingui dominant és posar el carro davant dels cavalls.

A ningú li agrada renunciar a part de la seva identitat i és per això que aquesta renúncia en favor d’una unificació que faci viable la llengua, necessita un poder polític que l’empenyi; un poder que, associat al dialecte que aspira a ser estàndard, pressioni els parlants a aprendre’l.

Quan la pressió és feble o inexistent –com la que exerceix el català sobre el valencià o l’occità sobre l’aranès–, l’adhesió a la identitat immediata acaba pesant més que tots els arguments a favor de la unitat. Creure que a la unitat s’hi arribarà per un procés lliure i espontani és una pura il·lusió òptica.

Mirant-ho amb perspectiva, sembla clar que si el gallec, al seu dia, hagués acceptat subordinar-se a l’estàndard portuguès, avui no es trobaria en un estadi tan avançat de dissolució en el castellà. Però res no va empènyer els gallecs a fer aquest sacrifici i avui la seva llengua agonitza.

Només cal sentir l’aranès per adonar-se de fins a quin punt està catalanitzat. La trista veritat és que avui l’autèntic estàndard dels occitans –el pràctic, no el romàntic– és el francès, i que mentre això sigui així l’occità no tindrà futur.

Té tota la raó, doncs, Garriga i Trullols, quan defensa que la via més segura de supervivència és un estàndard basat en el llenguadocià. Només hi ha un petit problema, i ja l’hem dit abans: la història demostra que cap llengua la crea la força de la raó sinó la d’un poder polític que premia a qui l’aprèn i margina a qui no s’hi incorpora.

La llei de l’aranès, o de l’occità –com potser s’acabarà dient–, ens enfronta, doncs, a totes aquestes paradoxes i és un petit laboratori que ens mostra el que li pot acabar passant al català si no assoleix aviat el poder polític que empenyi tots els seus parlants a reconèixer-se en un únic estàndard.