On era Spiderman?

El 6 de setembre del 2001 el meu amic Pere Pons va pujar a un terrat de les Torres Bessones de Nova York. Duia uns binocles i estava convençut que, amb una mica de sort, veuria Spiderman fent tombs aeris pels gratacels. Vull aclarir que en Pons no era exactament un llunàtic. Aquella mateixa nit vam parlar per xat. “Mira, Pere –li deia–, no pots veure Spiderman”. “Per què?”. “Perquè no existeix”. Però la seva lògica era una altra: els fantasmes i els ovnis no existeixen, i hi ha gent que els veu. I els veuen perquè hi creuen. Estava d’acord amb ell? Sí. Em va preguntar: “Tu creus en fantasmes?”. “No”. “I n’has vist mai cap”. “Sí, una vegada”, vaig admetre, a contracor. “Doncs si jo no crec en superherois, per què no podria veure’n un?”. No sé com s’ho feia, però sempre et deixava amb la paraula a la boca.

El 7 de setembre al matí hi va tornar. No res. El 8 també. Tampoc. Cada dia m’explicava els seus fracassos per e-mail. El 9 de setembre li va semblar que veia alguna cosa. Emoció. No. Era un senyor que netejava vidres a cinquanta pisos d’altura. Va caure de la plataforma i es va quedar pendolant de la corda de rescat. Decepció.

Spiderman va ser el nostre heroi d’infantesa. Per començar, Spiderman era del Barça, sempre amb aquell uniforme blau i vermell. (A finals del segle XX van vestir-lo de negre; o sigui, que la segona samarreta ja és directament antimadridista.) Però per què ens agradava tant Spiderman?

La resposta potser està en l’estructura del mite. De fet, el gran opositor de Spiderman no són els superdolents, sinó Superman. Superman apareix poc després de la Segona Guerra Mundial. És un producte de l’Amèrica omnipotent. Spiderman és una creació de la Guerra del Vietnam. Spiderman, paradoxalment, és un heroi derrotat. Superman és insípid, tan buit que ni tan sols necessita amagar-se rere una màscara. Peter Parker es disfressa de Spiderman; Superman es disfressa de Clark Kent. Superman és als superherois el que Cristiano Ronaldo als futbolistes.

Superman és republicà. Spiderman està a l’esquerra dels demòcrates. A Superman, el conflicte social no existeix. Spiderman és una aranya atrapada en les teranyines més brutes d’Amèrica. El pobre Peter Parker rep clatellots per totes bandes. Com a estudiant de biologia pateix bullying. El dia que adquireix superpoders, el mateix dia, un xoriço mata el seu pare adoptiu, i és per culpa seva. Spiderman serà un orfe acomplexat fins a la fi dels temps. (O fins que la Marvel faci fallida, que és el mateix.)

Jo crec que la nostra infantesa es va acabar el dia que el Follet Verd va segrestar la Gwendolyn Stacy, la nòvia de Spiderman. El Follet Verd es va endur la Gwen al pont de Brooklyn. Spidy intenta salvar-la. El Follet la llança pont avall. El nostre heroi fa un salt prodigiós, i en l’últim moment rescata la Gwen amb una de les seves teranyines. Però la noia ja és morta. Gwendolyn Stacy morta! (Al Follet Verd li cau una pallissa de por, només faltaria, però això ja no importa.)

No m’ho podia creure. Als còmics els bons sempre guanyen. Spiderman no. És, de fet, l’etern derrotat. El missatge de Superman és pla, un anunci de dentifrici: tots podem ser superherois. El de Spiderman, una amargor: facis el que facis, en el fons, d’una manera o altra, tots som uns superfracassats. Amargor certa, mai desesperançada. Perquè el gran mèrit és el que Peter Parker fa amb aquesta veritat: assumir-la i capgirar-la. El món és un lloc trist, d’acord, però no hi ha opció: passi el que passi, cada matí has de sortir al carrer, i fer allò que creus que s’ha de fer. Només així impedirem que el món sigui un lloc encara més trist. I Superman enreda: ningú pot ser Superman, de la mateixa manera que els dentifricis, per molt que diguin, mai blanquegen les dents.

El 10 de setembre en Pere Pons, molt perseverant, tornava al terrat del WTC. Ni rastre de Spiderman. L’11 de setembre del 2001, a mitja tarda, jo era pel carrer. Passo per davant d’un bar i sento una cridòria d’alegria. No sabia que fessin futbol. No, no eren hooligans, eren militants d’un grup ultramaoista. Arribo a casa. Per aquella època compartíem pis cinc o sis. Un d’ells era un nano croat. “No t’ho creuràs –em diu assenyalant la tele–, però no és cap pel·li”.

Em va costar vint-i-quatre hores localitzar en Pere Pons per telèfon. Jo estava una mica alterat i vaig fer la pregunta més idiota de la meva vida: “Ahir no vas pujar-hi, oi?”, així que em mereixia la resposta: “A tu què et sembla?”.

Mesos després va tornar a Barcelona. De vacances, perquè estudiava en una universitat americana. “No vas veure Spiderman”, li dic. “El món és com és”, em diu. I m’ensenya un carnet de la universitat: Peter Pons. Departament de biologia.