Sant Pere Regalat

El millor que s’ha escrit sobre la pluja és el cèlebre poema de Verlain: “Il pleure dans mon coeur / comme il pleut sur la ville, / quelle est cette langueur / qui pénêtre mon coeur?”, fet durant la seva relació amorosa amb Rimbaud, que tant el va influir; així doncs, no saps si s’està burlant de la melangia o dels teus “bons sentiments”. Fa un parell d’anys vaig veure al Grand Palais de París una exposició sobre la melangia, i, la veritat, fregava la cursileria, perquè la melangia pertany al postromanticisme que va destruir el trencament i la llibertat del romanticisme per quedar-se amb la recerca inútil de la bellesa de la neurosi.

El cas és que plou. Més del que havíem demanat. I d’altres catàstrofes (no sabem passar sense catàstrofes) ens afligeixen ara. Ja sabem que el país no sap ploure (ho va dir en Raimon, que sap bé com som i per això té aquest punt de contacte amb la realitat, fins en la seva obra més lírica, que el fa inconfusible). Plou, doncs. Però ja sé per què plou. M’ho acaba de dir un taxista, que deu saber-ho bé per la seguretat amb què ho afirma: quan plou per Sant Pere Regalat, plou quaranta dies seguits. Doncs ho he mirat, i Sant Pere Regalat és el 13 de maig, així doncs tenim pluges fins al 22 de juny, més d’una setmana. Els nostres governants, que veuen pujar les aigües dels pantans, es pensen que la sequera s’ha acabat. Els governants espanyols, davant la crisi dels camioners, es pensen que amb mà dura s’arregla el conflicte. Afrontar els problemes i preveure que no es tornin a repetir no entra dins de la cultura política d’avui. Jo, de totes les barbaritats que he llegit sobre l’aigua, em quedo amb Sant Pere Regalat. Quasi tan poètic com Verlain, poden pujar-hi de peus.