Més del mateix

Sobre la gènesi i el desenvolupament dels Fets de Maig del 1968 a París i per extensió a tota la França, se n'han tret conclusions que, per la seva diversitat, podríem concloure que ja s'ha dit tot. Avui amb prou feines se'n parla.

Val la pena, però, destacar, encara que sigui de passada, algunes conseqüències evidents tant en l'ordre polític com en l'econòmic. Per exemple, els acords de Grenelle, per la seva rellevància social i econòmica, així com la dissolució del Parlament i la convocatòria d'eleccions generals amb un triomf aclaparador del gaullisme per perpetuar-se en el poder, ells i la V República, que avui encara és vigent.

Però malgrat tot, per a mi, el més rellevant i que em va cridar més l'atenció va ser la reticència i la defensa a ultrança dels drets adquirits de totes les forces polítiques i socials, que, en sentir-se qüestionades, es varen mobilitzar davant la possibilitat que l'ordre nou que es demanava les pogués desplaçar del poder.

Cal destacar, tot i ser un moviment estudiantil i obrer, el poc ajut rebut dels sindicats que, com la CGT, van desmarcar-se'n ben aviat. Tant és així, que Seguy, el seu secretari general, amb el país col·lapsat i amb barricades pels carrers, quan se li va parlar de Cohn-Bendit, el líder de la revolta més conegut, va respondre: “Qui és aquest senyor?'. En tot cas, podem dir que les forces fàctiques i polítiques, encara que preocupades i expectants, no es varen moure ni un mil·límetre.

La revolució que volien protagonitzar estudiants i treballadors no va tenir prou força ni suport. Tant és així, que tot i la seva durada i amplitud, només es va cobrar cinc morts per incidents diversos –tots fora de París–, quan és sabut que a la Comuna de París el 1871 n'hi va haver 30.000 (amb perdó per la comparació). Tenien molta requesta amb els eslògans, però els faltava duresa i prou entitat política per inquietar l'ordre republicà establert.

No ha estat així, en el nostre país, amb les consultes i amb la manifestació del 10-J, que han tingut un signe inequívocament independentista, sense matisacions. Puc dir que vaig ser un del milió i mig d'esperitats que, farts d'Espanya, ens vàrem manifestar a Barcelona, i també vaig recórrer pobles de l'Alt Empordà donant la meva opinió independentista sense complexos de cap mena. Però crec, tanmateix, que els partits, després del 10-J, es varen posar immediatament en marxa per evitar qualsevol protagonisme destacat que estigués fora del guió establert, que posés en qüestió els seus càlculs electorals i que els pogués allunyar del poder el 28-N.

Perquè, quina posició havia de prendre l'establiment polític nacionalista davant de les consultes i de la manifestació? Hi havia dues posicions: la de canalitzar-ho de la millor manera possible per als propis interessos electorals, o desvirtuar-ho tot minimitzant-ho o caricaturitzant-ho com va fer un tal Lorente, antic publicista de CiU, addicte a la teleporqueria madrilenya, que va comparar el millor president de la història del Barça, el candidat independentista Laporta, amb una tal Belén Esteban, estrella mediàtica de la movida madrilenya

Els partits polítics espanyols a Catalunya no enganyen ningú, en tot cas els nacionalistes catalans sí que ho fan sistemàticament, donant esperances a una desorientada societat catalana.

No són ni fidels als seus principis, ni als seus estatuts, i per això avui conformar-se i confiar en l'actual nacionalisme és un greu error.

Quan vàrem començar la singladura convergent amb Pujol al capdavant, vàrem prendre els nostres riscos. Ara també cal reconèixer que abonar l'independentisme comporta riscos que cal assumir, com ara el fet que l'independentisme no ha tingut ni temps ni els mitjans necessaris per organitzar-se. Se li pot recriminar la falta d'unitat, l'excés de protagonisme i la petitesa d'alguns. Però la Brunete jacobina catalana ha actuat constantment des de l'endemà de la manifestació en contra de l'independentisme, devaluant noms propis com Carretero i Laporta.

Per la seva part, Rosell, el president del Barça, jacobí, afí a CiU, va inaugurar el seu mandat anant a demanar perdó al president d'Extremadura, al qual Laporta va cantar les quaranta, parla castellà a les penyes i fa codis de conducta. I ara vol portar Laporta als tribunals trencant un cop més el club que presideix.

Quan algú diu solemnement que seran unes eleccions històriques i que hi haurà un abans i un després, em limito a somriure, perquè aquestes eleccions seran d'una dubtosa eficàcia en haver-se d'elegir un Parlament sota mínims acceptant un estatut colonial que no és un camí acceptable per arribar a la plenitud nacional.

Diuen que cal un “canvi”, que és l'eslògan més tronat en política i que no vol dir res. Què és, si no, l'alternança? Segur que serà més del mateix o, pitjor, serà el Business as usual i la imaginació no estarà un cop més al poder.