Qui té por d'Anglada?

Plataforma per Catalunya va treure en les últimes eleccions 75.321 vots, és a dir, un 2,4% del total de les paperetes vàlides. Durant unes hores de la nit electoral tots ens vam pensar que era possible que l'extrema dreta acabés entrant al Parlament. Però, de sobte, ens en vam oblidar. Vam respirar tranquils en veure que Josep Anglada es mantenia en l'extraparlamentarisme i vam girar el focus d'atenció a la victòria de CiU, els mals resultats del PSC i ERC i l'entrada a la cambra de Joan Laporta. Gairebé un mes després de les eleccions, sembla que ningú no recordi que un partit populista, declaradament racista i que atia l'odi contra els musulmans, s'ha instal·lat en el nostre ecosistema polític amb possibilitats reals de fer forat en els comicis municipals de l'any que ve. Una mena de silenci oficial s'ha instal·lat des de fa anys a l'entorn del missatge de Josep Anglada. Els partits polítics observen en privat el seu creixement; els mitjans de comunicació eviten donar-li qualsevol tipus de protagonisme per no contribuir a difondre les seves idees. Però, ¿convé ignorar l'extrema dreta?, ¿és una estratègia útil fer veure que PxC no existeix, ni el partit, ni les seves idees, ni algunes realitats que denuncia?

A Holanda, el partit antiislam de Geert Wilders forma part de la majoria governamental i està en disposició de dictar les polítiques migratòries del país. A Suïssa, l'extrema dreta puja en totes les enquestes a còpia de promeses populistes que després no es poden complir, com ara la prohibició de construir mesquites i l'expulsió del país dels criminals condemnats amb nacionalitat estrangera. Al Regne Unit, malgrat que el sistema electoral frena la presència del British National Party a les institucions públiques, a les eleccions europees han arribat a aconseguir dos eurodiputats. I a França? L'evolució del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen és potser el millor referent perquè entenguem quina és la nova deriva de l'extrema dreta, a Europa. Amb un 10-12% dels vots estables, Le Pen va aconseguir quedar segon a les eleccions presidencials franceses de l'any 2002, donant la sorpresa a tots aquells que havien volgut ignorar el seu missatge i la capacitat carismàtica del seu líder. Des d'aleshores, el Front Nacional no ha canviat els seus valors fundacionals però sí que els ha adaptat. Abans, era un partit euroescèptic, catòlic, defensor del manteniment de les colònies en mans franceses, masclista i homòfob. Ara, les diatribes contra la immigració s'han transformat en atacs contra el suposat perill d'islamització de França en nom dels valors de la República i del respecte de la laïcitat. La seva líder és una dona divorciada –la filla del mateix Le Pen– i ataca els musulmans amb els arguments que l'islam és contrari a l'emancipació de la dona i als drets dels homosexuals. Aquest nou discurs ha fet que també l'electorat del Front Nacional hagi canviat: abans eren homes blancs de classe alta i mitjana, i cristians; ara són sobretot de classes treballadores, amb pocs estudis, joves, i també fills de la immigració de la primera meitat del segle XX.

Segons un estudi de la politòloga Montserrat Guibernau, les llavors perquè en un país arreli l'extrema dreta són “la inseguretat econòmica, l'angoixa cultural i l'alienació política”. Amb promeses tan simplistes com impossibles de complir (com ara expulsar els immigrants per reduir les cues als serveis socials, tancar les fronteres per posar fi a l'atur dels autòctons i sortir de l'euro per fer front a la crisi), aquests partits populistes aconsegueixen les simpaties de les víctimes dels tres mals que enumerava Guibernau. Però el silenci dels partits, els acadèmics i els mitjans acaba sent còmplice d'aquestes idees. Les amaga, però no les rebat: no és veritat que es puguin militaritzar les fronteres de tot Europa per eliminar la immigració irregular; no és veritat que l'atur tingui cap relació amb la competència dels nouvinguts, sinó amb la nostra falta de competitivitat respecte a Àsia; no és veritat que fora de l'euro ens hauríem estalviat la crisi). El silenci que ens hem autoimposat sobre Plataforma per Catalunya, per exemple, no ens ha permès explicar als seus possibles votants que els partits belgues i austríacs que flirtegen amb el nazisme han finançat part de la seva campanya. No hem explicat que Josep Anglada pensa, en termes racials, que els blancs són superiors als negres o als àrabs. O que en el seu llibre Sin mordazas y sin velos proposa un sistema d'assistència social basada en principis ètnics i d'anys d'arrelament al país. ¿Ho saben, això, els seus possibles votants? ¿A qui no li faria vergonya votar un partit així? El silenci benintencionat ens pot fer còmplices del pròxim èxit electoral de Plataforma per Catalunya.