La tradició de Nadal

Tant que es parla de les tradicions de Nadal i tan poc com s'esmenta la de criticar els àpats que es fan aquests dies! Aquesta tradició mana que el que critica vagi a l'àpat que critica i que mengi com els que no el critiquen, que també n'hi deu haver. Ha de brindar quan els altres brinden, ha de riure quan els altres riuen, ha d'arribar a les postres sense fer-se mal notar, ha de fer la sobretaula corresponent i, si és el cas, ha d'afegir-se a cantar les nadales i a desitjar Bones Festes. Hi ha una relació inversament proporcional entre el temps de sobretaula i el grau de crítica del que critica. Que jo ara sàpiga, no hi ha cap tesi universitària que estudiï aquesta relació a fons, però deu ser pel fet que generalment les tesis no es fan sobre temes útils. D'aquí a dos anys farà cent anys que un escriptor que es deia James Joyce va escriure un conte sobre un àpat de Nadal i que va titular-lo Els morts. Normalment, pocs dels que critiquen aquests àpats arriben al grau de Joyce, però és que, normalment, tampoc no tenen el grau de talent que ell tenia. De fet, de talent en tenia tant que, en aquest conte que els dic, Joyce va acabar immortalitzant una gent que ni vostès, ni jo, ni cap dels que podem tractar vostès o jo, ha tingut l'oportunitat de conèixer. Jo, cada any, quan arriben aquestes dates, m'he inventat la tradició de rellegir Els Morts. Aquest any, he anat tard, ja ho sé. Però m'ha entendrit com cada any. I ara brindo per Gabriel Conroy, i per Gretta, la seva dona, i per Freddy Malens i per Mr. Brown, i per Michael Furey, que és el més difunt d'Els morts, i, sobretot, per la tia Kate i la tia Julia, tan entranyables com els primers Nadals en què van voler-nos.