Sentències que no agraden

No fa gaire, el diari El Mundo va publicar, en portada, editorial dedicat i pàgines interiors, la notícia que la secció vuitena de l'Audiència Provincial de Madrid confirmava una sentència anterior d'un jutjat de primera instància en què es declarava veraç la investigació del rotatiu sobre l'11-M. Uns dies més tard, la cadena de televisió Veo 7 emetia un programa en què apareixien el director d'El Mundo, Pedro J. Rodríguez, i els periodistes que havien dut a terme la investigació, manifestant, amb cofoia satisfacció, l'alegria que els proporcionava el favorable determini de l'Audiència Provincial. Recordo que en un d'aquells programes anomenats, si la memòria no em falla, 59 segundos, l'esmentat Pedro J., fent referència al retorn a casa nostra de part del material dipositat pels franquistes a l'Arxiu Històric de Salamanca a la fi de la Guerra Civil, va dir textualment: "A la rica Cataluña se lo estamos dando todo". El diari que dirigeix aquest senyor, que es distingeix per la seva actitud bel·ligerant contra la immersió lingüística, publicava, també en forma d'editorial, una admonició a la sala del Tribunal Suprem que havia obligat la Generalitat a utilitzar l'espanyol com a llengua vehicular en l'ensenyament, a més del català, perquè una altra sentència d'aquesta mateixa sala donava la raó al retorn dels anomenats papers de Salamanca a Catalunya. L'editorial en qüestió mostrava la seva sorpresa pel fet que en un cas la dita sala es decantés per obligar la Generalitat, i en un altre es mostrés favorable, com si, a partir de la primera sentència, el Tribunal Suprem sempre hagués d'emetre veredictes contraris als interessos de la Generalitat. Què té a veure un veredicte amb l'altre, llevat que tots dos afecten la mateixa institució? Una cosa és una cosa, i una altra cosa n'és una altra. Però, bé, ja estem acostumats a llegir floretes i ditirambes quan una sentència els fa gràcia, i diatribes i exabruptes quan allò que han determinat els jutges no els en fa gens.